MANIFEST 25 de novembre de 2009

19 hores marxa des de la Font de Canaletes fins Pl. Sant Jaume

La veu de les dones ha estat negada, infantilitzada, invisibilitzada al llarg dels temps i aquest fet s ́ha constituït com una forma de violència estructural i activa que actualment es fa molt evident des de diferents àmbits, malgrat el treball i les reivindicacions de les dones per fer-se escoltar.

Una de les violències que patim les dones és la falta de credibilitat entorn al que diem. Aquesta manca de credibilitat la podem veure quan es posen en entredit les diferents situacions abusives que pateixen les dones i les nenes arreu del món. Posar en dubte les experiències de les dones de totes les edats i condicions en relació a les vivències de la violència, no és exclusiu dels àmbits institucionals, sinó que forma part de la societat en general.

Aquesta desconfiança fa que les dones hagin de passar per exàmens psicològics, psiquiàtrics, jurídics i psicosocials per a ser cregudes. Aquests exàmens els fan sovint professionals que no tenen una formació especialitzada en violència, però que es consideren necessaris per tal de validar la seva paraula.

Un exemple de falta de credibilitat cap a les dones és el mite sobre les denúncies falses per violència masclista en les relacions de parella que s’utilitzen per desacreditar i atacar a moltes dones a la vegada que per negar la dimensió d’aquesta violència.
Actualment un estudi del Consejo General del Poder Judicial ha posat de manifest que només una de cada 530 resolucions analitzades es refereix a una denúncia falsa. Les nenes i nens que comencen a parlar d’abusos viscuts dins la seva família sovint tampoc no són cregudes, se’ls tortura amb peritatges, se’ls qüestiona si no hi ha indicis físics evidents dels abusos. Se’ls estigmatitza quan els recursos i els àmbits judicials no saben o no volen identificar el seu relat.

La credibilitat de les dones es posa en qüestió a través de diferents mecanismes, com el tracte mediàtic que sol representar imatges estereotipades i sovint negatives per a les dones. Parlem, per exemple, del tracte mediàtic donat a les treballadores sexuals, on s’utilitza la seva imatge i/o el seu cos, però es nega i invisibilitza la seva veu fent d’aquesta imatge simple mercaderia sense emfatitzar en l’opinió, que, com a afectades, haurien de poder donar.

Es així que la credibilitat de les dones passa pel filtre patriarcal que ha de donar legitimitat al que diu la dona (denúncia, peritatge, forense…). Aquest filtre està agafant molt de poder a mesura que hi ha una més gran professionalització, sense una perspectiva feminista i de gènere. En aquests àmbits les dones no tenim credibilitat perquè no som reconegudes ja que passem a ser un mer expedient i no s’escolta la nostra veu.

Cal tornar a situar la dimensió social de la violència contra les dones i per tant la responsabilitat dels diferents àmbits. Cal també tornar a insistir en la necessitat d’exigir la responsabilitat social a qui maltracta. Cal tornar a posar al centre de la qüestió que les violències contra les dones són un fet estructural i que cal una implicació de tota la societat en general per a acabar amb aquestes. Cal mantenir i donar força a les xarxes i les relacions que creem entre les dones, que ens autoritzen i ens donen credibilitat.

Donem força al nostre dir, diem SI:

• a la paraula de les dones i les nenes
• al discurs i a les pràctiques feministes que, arreu del món, posen en el centre el caràcter estructural de la violència masclista
• al treball fet pels grups i xarxes de dones, creant solidaritats i enfortint el moviment feminista
• a l’acció política i al debat cultural que apunti als canvis estructurals i culturals necessaris per a prevenir la violència masclista
• als drets de les dones a poder decidir sobre el seu cos, la seva sexualitat i la seva vida
• als debats sobre noves masculinitats i a la presa de consciència social sobre aquest tema

Tornem a dir NO:

• als assassinats de dones pel sol fet de ser dones, els feminicidis
• al dubte sistemàtic sobre la paraula de les dones i les nenes
• als discursos biologicistes i psicologicistes que oculten el component social i estructural de la violència masclista
• a la judicalització com gairebé única resposta des dels poders públics a la violència masclista
• a la victimització i estigmatització de les dones que pateixen violència
• al model de masculinitat dominant
• a la impunitat dels maltractadors
• a les estructures i a la cultura patriarcal que oprimeixen i inferioritzen a les dones
• a la desligitimació del discurs feminista

Xarxa de dones feministes contra la violència

1944: Àngela Davis va néixer a Birmingham, Alabama, en una família negra relativament benestant. Experimentà ben aviat en la seva infància els efectes negatius del racisme i es qüestionà l’existència del racisme en la societat.

1959: Davis, decideix anar a Nova York per ampliar horitzons i anirà a l’Irwin Elizabeth High School, a Greenwich Village. És aquí on coneix i explora per primer cop les solucions a la pobresa i al racisme i queda fascinada pel Manifest Comunista i el comunisme.

Tardor 1961: Davis s’inscriu a la Universitat de Brandeis, on es troba sola, tant físicament com psicològica, ja que ella és una dels dos estudiants negres de la seva classe durant el primer any.

Estiu de 1962: Davis va a Europa per assistir al VIIIè Festival Mundial de la Joventut i els Estudiants a Hèlsinki, Finlàndia. I veu que això és una gran oportunitat per conèixer joves revolucionaris de tot el món.

16 setembre 1963: Una bomba esclata a l’església de Birmingham, Alabama, i mata quatre noies que Davis coneixia des de la infància. Aquest fet causa un gran impacte en Àngela Davis que creu fermament que és producte del racisme i la violència de la societat i no només un acte individual de persones irades.

1964-1966: Davis retorna a París, on estudia francès, però ben aviat es centrarà en l’estudi de la filosofia, de Karl Marx i el comunisme. Essent Herbert Marcuse un dels seus mentors principals. (Afegitó de traducció) Durant la seva estada a l’estranger, als Estats Units hi ha un creixent activisme, i Davis retorna a casa per a formar part d’aquest moviment.

Estiu 1967: Davis escolta el discurs de Stokely Carmichael i l’impressiona la seva força, però considera que aquest odi no proporciona cap direcció clara al moviment. El desacord sobre la direcció del moviment prové de que Stokely rebutja el marxisme per considerar-lo una cosa de mans dels blancs, mentre que Davis pensa que alguna forma de comunisme o socialisme és necessari per alliberar els negres.

1967: Davis es trasllada a San Diego per continuar els seus estudis de filosofia. Allí juga un paper important en l’activisme comunitari, dins diferents organitzacions polítiques, incloent l’ajuda a les persones empresonades que no tenen accés  a defensa legal. També organitzarà mítings per difondre el seu missatge. I s’enfrontarà al dilema de ser criticada per fer una feina d’homes, fet que li planteja una de les cares de la lluita feminista.

1968: Davis busca una organització política en la qual poder participar. Es decideix pel Partit dels Panteres Negres a Los Angeles, que és diferent del Partit dels Panteres Negre d’Oakland, organitzat per Bobby Seale i Huey P. Newton, però comparteix algunes idees d’aquest grup. Davis també manté estrets vincles amb el SNCC (Student Nonviolent Coordinating Committee) en aquest moment. Les seves activitats inclouen la creació d’un Cos Juvenil per l’SNCC, així com la creació de la Comissió del Tribunal del Poble que s’ocupa de la brutalitat policial i la repressió.

Abril de 1968: Martin Luther King és assassinat i això afectà molt Àngela Davis i les organitzacions en què milita. Malgrat que la filosofia de King difereix de la de Davis, aquesta queda abatuda per per la seva mort i l’impacte negatiu es deixa sentir a tota la comunitat Negre.

Juliol 1968: Davis s’uneix al Che-Lumumba Club, que fou la cèl·lula negra del Partit Comunista. Aquest és un punt important en la seva vida, ja que oficialment l’associa amb el Partit Comunista. Durant tot aquest temps continuarà treballant en el seu doctorat a la Universitat de Califòrnia a San Diego.

1969: Davis viatja a Cuba i pensa que l’opinió sobre l’illa ha estat completament desvirtuada per la propaganda nord-americana. Això confirmarà la seva opinió que el racisme només s’eradicarà als Estats Units per la via del socialisme.

1970: Davis continua treballant en el seu doctorat i comença a relacionar-se per carta amb el presoner George Jackson. S’involucrarà molt en el seu cas.

Agost, 1970: Es produeix una revolta a la presó, George Jackson hi és involucrat i Angela Davis, relacionada i acusada de participar-hi. L’FBI la posa a la llista de persones més buscades i Davis fuig de Clifòrni, i serà capturada a Nova York.

1970: Davis, passa un temps a la presó de Nova York. Aquesta experiència li permet veure l’estat deplorable de les presons, i li donarà la oportunitat de discutir diferents temes amb els presoners. Durant aquest temps els parlarà sobre les seves creences comunistes i del poder dels presoners, continuant així amb la seva tasca activista dins dels murs de la presó. Més tard la traslladen a Califòrnia, on es jutjarà el seu cas.

1971: Mentre era a la presó de Califòrnia, Davis, participa en la publicació d’un llibre titulat “Si entren al matí”.

Agost, 1971: George Jackson és assassinat a la presó, fet que té un gran efecte sobre Angela Davis.

Febrer, 1972: Com a resultat d’un canvi en les lleis de Califòrnia, i també gràcies a la campanya internacional i nacional de Llibertat Àngela Davis, finalment li serà imposada una fiança i sortirà de la presó.

4 juny 1972: El jurat del cas de Davis la declara no culpable i Angela és alliberada després de dos anys d’empresonament. La massiva campanya internacional per la Llibertat d’Àngela va ser en gran part responsable de la pressió sobre el sistema legal i de que Davis en sortís absolta.

Tardor de 1972: Tot i que el governador de Califòrnia, Ronald Reagan, va afirmava que mai li seria permès a l’Angela Davis ensenyar altre cop, ella reprèn les classes i impartirà altre cop a la Universitat Estatal de San Francisco.

1975-1977: Davis treballa com a professora d’Estudis Africano-Americans al College de Claremont.

1979: Àngela Davis visita la Unió Soviètica i és guardonada amb el Premi Lenin de la Pau. Ella serà professora honoraria de la Universitat Estatal de Moscou.

1980: Davis es presentarà com a candidata a la vicepresidència pel Partit Comunista. Encara que el Partit Comunista no treu molts vots, el suport a la candidatura de Davis revela que segueix sent una figura pública i una activista important.

1984: Davis prova altre cop com a candidata a la vicepresidència dels Estats Units pel Partit Comunista. Al llarg dels anys 1980 i 1990, Davis continua el seu treball com acadèmica, publicant diversos llibres i dedicant-se a l’ensenyament i la docència als Estats Units i al món.

Octubre, 1995: Angela Davis mostra el seu disgust amb l’exclusió de les dones de la Marxa del Milió d’Homes, i creu que aquesta encoratja el xovinisme entre els activistes i la comunitat negra.

Octubre, 1996: Davis va a la UCLA (Universitat de Califòrnia) per parlar en senyal de protesta contra la Proposició 209, que prohibirà la discriminació positiva en les institucions públiques per raó de raça, sexe o ètnia, incloses les escoles i la Universitat de Califòrnia.

Gener de 2006: Angela Davis fa una gira pel món per protestar contra l’opressió i la situació de les persones empresonades.

Extret de: Social Justice Movements

A la mateixa web podeu consultar l’apartat Davis i el feminisme.

——————

Els llibres que ha publicat són:

If They Come in the Morning: Voices of Resistance (1971)

Angela Davis: An Autobiography (1974)

Women, Race and Class (1981) i Women, Culture, and Politics (1989)

—————–

Biografia a la wikipedia (en anglès)

Entrevista a Kaos en la red (2005)

Entrevista a Deomocracy Now! (en anglès)

Dijous 19 a les 20:00 h: Taller d’autodefensa per  dones
Dimecres 25 a les 19:00 h: Taller i penjada de pancartes
Dijous 26 a les 21:00 h: Projecció de la pel·lícula “Thelma i Louise”
Divendres 27 a les 11:15 h: Acció a l’IES Collserola
i a les 21:00 hores concert de HIP-HOP Antisexista amb Alyta&Dhana amb PD ONE (rap&soul)

i dues xerrades organitzades per la Festa Major Reivindicativa de Sant Andreu.

Divendres 20 a les 19 h: Xerrada amb el títol “Treball local en clau de gènere“, al CSO La Gordíssima, C/ Pons i Gallarza, 10. En ella es vol mostrar el treball desenvolupat des de col·lectius feministes locals així com compartir les diferents experiències viscudes a través de l’anàlisi de diferents aspectes que afecten les dones. Hi intervindran: Cau de Llunes, Adona´t, Justa Revolta, i el  Grup de Teatre de les Oprimides “La Teranyina”.

Dissabte 28 de novembre a les 18:30, Xerrada “La crisi i patriarcat ens empobreixen, regenerem les nostres lluites”, a l’Auditori de Can Fabra de Sant Andreu, amb la participació de: Miren Etxezarreta (Seminari d’Economia crítica TAIFA), Alícia Moragues (Coordinadora Obrera Sindical) i Laia Hernández (Endavant-OSAN).

Aquest article explica els motius del raquític ‘estat del benestar espanyol, basats en el domini de classe i gènere que existeix en el país. Va ser publicat en el diari PÚBLICO el 30 de juliol de 2009. L’hem extret i traduït del web d’en Vicenç Navarro, catedràtic de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra.

L’Estat espanyol no és un país pobre. En realitat, el nostre nivell de riquesa econòmica és molt proper a la mitjana dels països de la Unió Europea dels Quinze (UE-15), el grup de països més rics de la Unió Europea. El PIB per capita d’Espanya és ja el 93% del terme mig de la UE-15. Malgrat això, l’estat del benestar espanyol (les transferències públiques -com les pensions i ajudes a les persones vulnerables a la pobresa- i els serveis públics com sanitat, l’educació, els serveis d’ajuda a les famílies, serveis socials, habitatge social, prevenció de l’exclusió social, integració dels immigrants, entre altres) està molt poc finançat i poc desenvolupat.

La despesa pública social (és a dir, la despesa que s’inverteix en l’estat del benestar) per habitant no és el 93% del terme mitjà de la UE-15, sinó només el 71%. Si fora 93%, el nivell que ens correspondria pel desenvolupament econòmic que tenim, ens hauríem de gastar 70.000 milions d’euros més dels que ens gastem actualment en les transferències i serveis públics de l’estat del benestar. Aquesta quantitat significa una enorme subfinançament de l’Espanya Social que pateixen majoritàriament les CCAA (responsables de la gestió dels serveis de l’estat del benestar) i els ajuntaments (les “ventafocs” de la democràcia espanyola que també comparteixen responsabilitats de gestió amb les CCAA en els serveis socials).

Aquest enorme dèficit social es deu a la distribució de poder que existeix en el nostre país, on unes classes socials tenen més poder que unes altres, i un gènere –el masculí- té més poder que un altre –el femení. A l’Estat espanyol, el 30-35% de la població de renda més alta (que inclou la burgesia, la petita burgesia i les classes mitges professionals de renda alta), té un enorme poder econòmic, polític i mediàtic. Tal poder s’expressa de moltes maneres, però una d’elles és que la seva aportació a l’erari públic és més baixa que en la majoria de països de la UE-15. Segons les xifres facilitades pels tècnics del Ministeri d’Hisenda, un empresari a Espanya declara menys ingressos que un treballador, fet, per cert, que no ocorre en cap altre país de la UE-15.

Aquesta menor aportació d’aquest grup social als fons de l’Estat explica, en gran part, que els ingressos (provinents dels impostos) a l’Estat (i per tant els fons públics) siguin menors que en la majoria de països de la UE-15 (Espanya 38% del PIB; UE-15 43% del PIB). D’aquí la deficiència en la despesa pública, incloent-hi la despesa pública social, d’Espanya, la més baixa de la UE-15. Aquest 30-35% de la població de renda superior no queda afectat directament per les insuficiències de l’estat del benestar i utilitza predominantment els serveis privats. Envien als seus fills a les escoles privades (siguin o no concertades), i quan es posen malalts van a la sanitat privada o, en el cas de les elits polítiques, a la sanitat pública, on reben un tracte preferencial.

Però la part de l’estat del benestar que està menys desenvolupada és la referida a les transferències i serveis d’ajuda a les famílies, i això malgrat la retòrica oficial que posa a les famílies al centre del seu discurs. Espanya és un dels països en què  l’Estat té les seves famílies més abandonades. I a Espanya, quan diem famílies, volem dir dona. Només un 6% d’infants van a escoles d’infància públiques (anomenades escoles bressol), i només un 18% de les persones amb dependència reben serveis domiciliaris. Aquests percentatges estan molt per sota de la majoria de països de la UE-15.

El subdesenvolupament d’aquests serveis d’ajuda a la família té uns costos enormes. Un cost és l’humà, la dona cobreix les enormes insuficiències de l’estat del benestar: té cura dels infants, dels joves que viuen a casa fins els 32 anys, dels companys i companyes, i dels ancians. I un 52% també treballa en el mercat laboral. És una càrrega enorme que explica que la dona espanyola de 35 a 55 anys té tres vegades més malalties degudes a l’estrès que l’home del mateix grup d’edat.

Una altra conseqüència és la baixa fecunditat, la més baixa de la UE-15. La dona jove té difícil trobar habitatge (per això requereix un contracte fix), i no té els serveis d’ajuda a les famílies –centres d’infància i serveis domiciliaris d’atenció a la dependència- que li permeti compaginar les seves responsabilitats familiars amb el seu projecte personal professional. Per aquest motiu retarda l’edat de formar una família, i quan té fills, té menys dels que desitja (que són dos fills). Existeix la dificultat afegida que l’home no es co-responsabilitza en les responsabilitats familiars de la manera que ho fan, coma terme mitjà, els homes de la UE-15. Empra només set hores setmanals en les tasques familiars, comparades amb les quinze que empren a la UE-15 i les vint-i-dues a Suècia.

I la tercera conseqüència del subdesenvolupament d’aquests serveis d’ajuda a les famílies és la subutilizació d’una enorme cantera de treballadores. Si Espanya tingués el nivell de participació laboral de la dona que té Suècia, hi hauria tres milions més de treballadores creant riquesa, pagant impostos i cotitzant a la seguretat social. Hi ha una relació clara entre percentatge de població adulta que treballa i el nivell de riquesa del país. Espanya té un percentatge molt similar de participació de l’home en el mercat de treball a l’existent a la UE-15. El dèficit de participació laboral es dóna entre les dones. D’aquí la importància que els serveis d’ajudes a les famílies per a millorar la situació econòmica del país, realitat de difícil acceptació pels equips econòmics dels successius governs espanyols, que continuen pensant en infraestructura física (telecomunicacions i transport) i educació com inversió, però no en els serveis de l’estat del benestar, que són fins i tot més importants per a millorar el nivell de riquesa del país i el seu benestar social.

La trobareu a la Llibreria La Sirga.

c. Tordera, 34 baixos (Barcelona) <M> Joanic o Verdaguer.

Els diners que s’obtinguin de les vendes es destinen al  Col·lectiu de Dones de la ciutat vella d’Hebron (Palestina).

Esperem que com cada any l’agenda us serveixi de suport per les activitats diàries i per fer present a les dones estimades.

Informació relacionada.

Es diu L’esquena del món i també té un espai a Catalunya Ràdio, un dissabte al mes, en el programa Solidaris que condueix la Rita Marzoa.

En paraules de l’autora del bloc: “L’esquena del món vol explicar-vos aquestes altres realitats, les dels que no ocupen les pàgines principals dels diaris, les dels que queden darrere dels grans titulars, i especialment les dels que no perden l’esperança i emprenen la lluita per transformar la realitat a què els volen condemnar a viure.”

Malgrat que no abunden els exemples, sí que hi ha hagut alguns referents del periodisme que han obert camí en aquest sentit. I han anat al mateix lloc on estaven succeint les coses, han treballat, conviscut i han patit les mateixes condicions que els protagonistes de les notícies. L’esquena del món i la manera d’entendre la professió beu d’aquestes fonts, per això hi ha referències a en Robert Fisk,  Ryszard Kapuscinski, Wilfred Burchett i molts d’altres que ens esperen.

El bloc conté recomanacions de documentals interessants i la veu dels que no tenen veu, que curiosament com podreu constatar, la majoria són dones. Les dones que lluiten i treballen silenciades, que no volen titulars ni reconeixement, volen justícia.

Felicitats Laia per aquest treball i gràcies per mantenir-nos ben informades.

http://lesquenadelmon.wordpress.com/

privatitzar un servei públic

Quan l’Ajutament de Barcelona decideix cedir la gestió dels serveis públics a entitats o empreses privades només hi ha un resultat comprovable, ple de significat i humiliació per la classe treballadora. Ens el coneixem massa bé perquè el patim cada dia. El resultat és la precarietat laboral: pitjors convenis, pitjors condicions laborals, pitjors salaris i estabilitat.

La qual cosa es tradueix, no cal dir-ho, en beneficis directes pels directius i propietaris de les empreses privades que gestionen “tan eficientment el servei”.

Els usuaris també se’n ressenten, evidentment. I ens ressentim més encara per l’empitjorament sistemàtic de les condicions de treball. Una pèrdua de llocs dignes que no es recupera i deixem per herència al jovent que ve darrera, fruit de l’abús “caciquil” i de la incompetència sindical.

Hi ha molts exemples de privatització de serveis a la ciutat. Ràdios locals, Centres Cívics, Oficines d’Atenció al Ciutadà, Espais d’Informació Juvenil, i ara privatitzen el CIRD. El Centre d’Informació i Recursos per a Dones que fa vint-i-quatre anys que treballa a la ciutat per oferir “assessorament i recursos per a promoure la participació de les dones en la vida pública de la ciutat, contribuint a eradicar les desigualtats i discriminacions que viuen les dones per raons de gènere”.

Diferents col·lectius de dones de la ciutat, juntament amb la CGT, han engegat una campanya de recollida de signatures i adhesions per evitar aquesta privatització.

Aquí podeu trobar el manifest contra la privatització del CIRD. Si voleu adherir-vos-hi podeu passar a signar el full d’adhesions a la Barraqueta (c. Tordera, 34 baixos).

Signeu la petició on-line contra la privatització.

Escrivim la definició que l’autora del bloc, Marta Roda de Tarragona, fa d’aquest espai a la xarxa.

“L’art no és dels homes tot i que la invisibilització de la dona ha reforçat aquesta idea. Treiem a la llum aquelles artistes que tant tenen a dir però que veuen les seves veus i músiques silenciades per l’engranatge patriarcal. En clau de dona és el teu espai per descobrir-les i per compartir les que ja coneguis i creguis que no estan al circuit.”

Us animem a visitar, compartir i fer més gran aquest espai i felicitem la Marta.

Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!
Que no em venci cap àncora, vençuda
pels anys, i per l’oratge, i per la ruda.
Que cap pòsit d’enyor no m’entrebanqui.

Heura al velam! Sal viva a les parpelles
per albirar l’enllà, com un desert
obert de sobte en un deliri verd!
Que l’escandall encalci les estrelles!

Sal oberta i, en reble, cel obert!
Deixar senyal de sal on l’ona manqui
que m’assaoni llengua, nas i orelles!

Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!
Sal que m’embranqui, en temps d’hora batuda,
pel gorg lunar on tota cosa muda!

Maria Mercè Marçal

Amy Goodman

Fragment de l’entrevista realitzada a Naomi Klein, per Amy Goodman, per la cadena Democracy Now!. És una dura crítica a la teoria del lliure mercat que la Paella pel Mànec hem traduït al català.

«Aquest llibre és un desafiament a l’afirmació central i més valorada en la història oficial: que el triomf del capitalisme desregulat va néixer de la llibertat, i que els mercats lliures van de la mà de la democràcia. En lloc d’això, mostraré que aquesta forma fonamentalista de capitalisme ha estat consistentment acompanyada per les formes més brutals de coerció, infligides al cos polític col·lectiu així com a innombrables cossos individuals». Així comença el llibre de Naomi Klein, “La doctrina del xoc”.

Què és la doctrina del xoc?

Bé, la doctrina del xoc, com totes les doctrines, és una filosofia de poder. És una filosofia sobre com assolir els seus propis objectius polítics i econòmics. I és una filosofia que sosté que la millor oportunitat per a imposar idees radicals de lliure mercat és fer-ho en el període que segueix a un gran xoc. Ara bé, aquest xoc podria ser una catàstrofe econòmica, un desastre natural, un atac terrorista o una guerra. La idea és que aquestes crisis, aquests desastres, estoven societats senceres. Les deslloriguen. La gent es desorienta. I s’obre una finestra, com la finestra en la cambra d’interrogatori. I en aquesta finestra es pot introduir allò que els economistes anomenen “teràpia de xoc econòmic”. És una espècie d’extrema cirurgia aplicada a països sencers. D’una sol cop. No és una reforma per aquí, una altra per allà, sinó el tipus de canvi radical que vam veure a Rússia els anys 90 o que Paul Bremer va tractar d’imposar a l”Iraq després de la invasió. Això és la doctrina del xoc.

Les dretes ho han fet, els feixistes ho han fet, els comunistes estatals ho han fet. Aquest llibre prova de ser un intent per comprendre millor la ideologia dins la què vivim, la ideologia dominant dels nostres dies, que és l’economia de mercat desinhibida.

Expliqui qui és Milton Friedman, que acusa enèrgicament en aquest llibre.

Acuso a Milton Friedman perquè és el símbol de la història que estic intentant qüestionar. Milton Friedman va morir l’any passat. Va ser conseller de Thatcher, de Nixon, de Reagan, de l’actual Govern de Bush. Va fer classes a Donald Rumsfeld en els primers dies de la seva carrera. Va assessorar a Pinochet els anys 70. També va assessorar al Partit Comunista de Xina en el període clau de reforma, fins els anys 80. Així que va tenir una influència enorme. Vaig parlar l’altre dia amb algú que el va descriure com el Karl Marx del capitalisme. I crec que no és una mala descripció, encara que estic segura que a Marx no li hauria agradat gens. Però realment va ser un popularizador d’aquestes idees.

Quin va ser el seu paper?

Tenia una visió de la societat en la qual l’únic paper acceptable per a l’Estat és implementar contractes i protegir fronteres. Tota la resta ha de ser abandonada per complet al mercat, ja sigui l’educació, els parcs nacionals, l’oficina de correus… tot el que pogués produir un benefici. Aquestes idees radicals de lliure mercat van arribar a dominar el món, van escombrar l’antiga Unió Soviètica, Llatinoamèrica, Àfrica… Aquestes idees han triomfat durant els últims trenta-cinc anys.

És a dir, la història oficial és que aquestes idees van triomfar perquè desitjàvem que així fos, que el Mur de Berlín caigués o que la gent va exigir tenir les seves Big Macs juntament amb la seva democràcia. I la història oficial de l’auge d’aquesta ideologia passa de Margaret Thatcher dient “No hi ha alternativa” a Francis Fukuyama dient “La història ha acabat”.

Vostè renega de Milton Friedman, però també de l’Escola de Chicago. Què era?

La influència de Milton Friedman prové del seu paper de popularizador real del que és conegut com l’Escola d’Economia de Chicago, on ell va ensenyar. Aquesta Escola realment representa la contrarrevolución contra l’Estat del benestar. Durant els anys 50, Harvard i Yale i les vuit escoles més prestigioses d’EEUU eren dominades principalment per economistes keynesians, gent com en John Kenneth Galbraith, que creien enèrgicament que després de la Gran Depressió era crucial que l’economia servís com una força moderadora del mercat, que suavitzés les seves arestes.

La Universitat de Chicago es va convertir en una espècie de zona zero d’aquesta contrarrevolució contra el keynesianisme. Quan Nixon va ser escollit, Friedman va esdevenir el seu assessor. Però les seves idees no van calar per la por de Nixon a perdre les eleccions, deixant clara la incompatibilitat d’aquestes idees amb la democràcia. No l’impedí, però, provar les idees de l’Escola sobre Llatinoamèrica i va convertir Xile, sota el mandat d’Augusto Pinochet, en un laboratori per a aquestes idees radicals, que no eren compatibles amb la democràcia a EEUU però sí infinitament possibles sota una dictadura a Llatinoamèrica.

Què va ocórrer a Xile?

Pinochet i Milton Friedman

Per a mi, l’agenda econòmica del Govern de Pinochet és molt més reveladora, perquè penso que coneixem els abusos dels drets humans, sabem sobre les detencions realitzades per Pinochet, com va dur a la gent als estadis, les execucions sumaries, la tortura… Però sabem una mica menys sobre el programa econòmic que va imposar en la primera ocasió que li oferí el xoc d’aquest cop militar. I és on encaixa la tesi de la doctrina del xoc. És més, podríem dir que si s’observa a Xile, podem veure-hi l’Iraq. Veiem tantes similituds entre la intersecció d’una crisi manufacturada i la imposició posterior immediata d’una teràpia de xoc econòmic radical!

El projecte econòmic de Pinochet feia referència a una societat de propietat, de privatització de la Seguretat Social, d’escoles per contracte, impostos de tipus únic. Tot això prové directament del guió de Milton Friedman. El document ja era a l’escriptori dels generals el 12 de setembre del 1973, quan van arribar a la feina després del cop d’estat, i aquest va ser el programa econòmic del Govern de Pinochet.

Parlem de L’Iraq, de la privatització de la guerra en aquest país.

Li posaré l’exemple sobre la decisió del Govern iraquià d’anul·lar la llicència de la companyia de seguretat nord-americana Blackwater per la seva participació en un tiroteig a Bagdad. Doncs bé, Donald Rumsfeld va ser alumne de Milton Friedman els anys 60, i Rumsfeld realment va anar més enllà que el seu mentor, perquè Friedman creia que l’únic paper acceptable per al govern era el manteniment de l’ordre, les forces armades. És l’única cosa que pensava que havia de fer el govern; tota la resta havia de ser privatitzada. Rumsfeld va estudiar amb Friedman, a qui va veure com un mentor, celebrava el seus aniversaris amb ell, però realment va dur l’assumpte un pas més lluny, perquè Rumsfeld creia que la tasca de manteniment de l’ordre i del combat en la guerra també podia ser privatitzada i subcontratada. I ho va deixar bé clar.

En realitat, Blackwater treballa amb soldats de Pinochet, però a L’Iraq.

Mira, Paul Bremer va ser assessor de Kissinger durant el Govern de Nixon, quan el suport a Pinochet va ser tan fort. Així que existeixen totes aquestes capes de continuïtat històrica. A Xile vam veure la fórmula de triple xoc i de la tortura com imposició d’aquestes polítiques. I penso que veiem la mateixa fórmula de triple xoc a l’Iraq. Primer va ser la invasió, després crear por i encegar, tallar els sentits a tota una població, i, finalment, crear una nació des de zero.

Com encaixa la presó de Abu Ghraib en aquesta fórmula?

La teoria operativa a l’Iraq va ser que els iraquians quedarien tan desorientats per la guerra i per la caiguda de Sadam que serien fàcilment duts del punt A a l’instant B. Com sabem ara, no va ser així. Quan va arribar Paul Bremer i va fer la seva cirurgia radical del país, va acomiadar a tot el servei públic iraquià, a gran part de l’administració, així com a l’Exèrcit; va declarar que obria l’Iraq als negocis, les importacions barates van inundar el país, les empreses iraquianes no van poder competir. Aquest primer estiu, va haver una immensa protesta pacífica davant la Zona Verda, i va quedar clar que no seria possible dur als iraquians del punt A a l’instant B. Després d’això, quan va aparèixer la primera resistència armada a l’Iraq, van dur la guerra a les presons. Així que van fer detencions de persones i les van dur a les presons, i van utilitzar la tortura, com va ser utilitzada a Llatinoamèrica, per a enviar un missatge a tot el país.

Un viatge al revés. Tant vostè com jo acabem d’estar a Nova Orleans. També la vaig veure fa dos anys allí, després de l’huracà. Col·loqui en aquest marc a Katrina i la reacció d’EEUU davant aquest succés.

Bé, Nova Orleans és un exemple clàssic del que jo anomeno la doctrina del xoc o capitalisme del desastre, perquè va haver aquest primer xoc, que va ser l’ofegament de la ciutat. I com ja sap, ja que acaba de tornar de Nova Orleans, no va ser precisament un desastre natural. I la gran ironia del cas és que realment va ser un desastre d’aquesta mateixa ideologia de la qual estem parlant, l’abandó sistemàtic de l’esfera pública. I penso que cada vegada veurem més cops això, perquè després de vint-i-cinc anys de continu abandó de la infraestructura pública, l’esquelet de l’Estat és feble i fràgil. I això és el que va ocórrer a Nova Orleans.

Què és el que la va horroritzar més d’investigar la doctrina del xoc?

Em va horroritzar que hi ha per aquí una reserva de literatura, que jo no sabia que existia, on els economistes, des de Milton Friedman a John Williamson, admeten que mai han pogut imposar una cirurgia radical de lliure mercat si no hi ha una crisi en gran escala, és a dir, que la mateixa gent que propugna que el mite central de la nostra època, que la democràcia i el capitalisme van junts de la mà, sap que es tracta d’una mentida, i ho admeten per escrit.

Extracte de l’entrevista emesa en el programa de la cadena Democracy Now!