Dona i economia, una nova teoria de la Mà invisible

Aquest article l’hem extret del bloc feminista Género con clase

Economia (Oikos+Nomos) significa, etimològicament, administrar la casa (atendre les necessitats familiars). Sembla evident que la dona és la principal i indiscutible responsable de la cura de la llar i de la família. Però, se li atorga el protagonisme i poder “econòmic” que per la definició d’administrar la casa li correspondria? Evidentment no.

L’antic concepte aristotèlic d’economia queda totalment desfasat en la nostra societat capitalista patriarcal. Adam Smith, a qui se li atorga el mèrit de ser el pare de l’Economia Política, va exposar la seva teoria de la “mà invisible”, base sobre la qual s’ha aixecat l’estructura de l’actual economia capitalista. La seva mà invisible feia referència a una organització del mercat lliure que assignaria de forma eficaç i eficient els béns i serveis d’una societat entre els seus individus.

Aquí plantegem un altre concepte diferent de mà invisible. Mans femenines invisibilitzades que avui s’enfronten en solitari al problema de conciliar els temps i el treball. Temps i treballs que, a més d’invisibles i no reconeguts, suposen una eina per a mantenir l’economia capitalista patriarcal. Avui ens movem en una situació dual en la qual els homes -l’esfera pública- es regeixen per criteris econòmics mercantils d’èxit, poder, propietat, etc. que mantenen un alt reconeixement social. En canvi, les dones -en l’esfera privada (o domèstica)- es regeixen per la satisfacció de necessitats més subjectives, basades en els sentiments i els llaços afectius, que no són mercantilizables i que no gaudeixen de reconeixement social.

I, encara que el model “home que porta el pa a casa” estigui experimentant transformacions cap a un model on la dona té un paper de doble presència/absència, les mans invisibles reflecteixen una situació de veritable explotació femenina dins la unitat domèstica. Sense aquestes mans invisibles la subsistència familiar mai hauria estat garantida. Sense aquestes mans invisibles el model masculí de participació laboral no seria generalizable.

Se’ns planteja un repte. O una revolució. Continuar amb el paradigma hegemònic mercantil que opta pel benefici econòmic, o avançar cap a una sostenibilitat de la vida humana (Carrasco Cristina, 2001) que opta i està al servei de la persona i la qualitat de vida. Hem de sentir-nos qüestionats. És només un tema de dones?

Font: Un altre món és possible