Els diferents feminismes

Lídia Falcón és advocada i feminista.  Reproduïm un article seu molt encertat que va publicar el dia 9 de març a la premsa i l’hem extret de la pàgina web Dones en xarxa.

“El meu desig per a aquest nou 8 de març seria que no s’utilitzi el nom del feminisme en va. Des de fa més d’una dècada, els ideòlegs de la modernitat pretenen que les tendències del pensament es vagin unificant, perdent els perfils que les identificaven com d’esquerres i de dretes, i s’acostin fins a trobar-se en aquell magma sense identificació que és el centre. Aquesta actuació en el terreny de la política ja és coneguda per tothom, però gairebé no s’ha informat de com ha influït en el feminisme.

Havent gairebé desaparegut el moviment feminista crític amb el poder, i ignorades les teories feministes revolucionàries que es van difondre llargament durant els anys setanta i vuitanta, convertides en funcionàries moltes de les militants que van dirigir en la seva joventut opcions contestatàries, el que s’identifica avui majoritàriament com a feminisme és una suma de llocs comuns, més propis dels consells d’un consultori sentimental radiofònic.

A aquesta confusió s’ha sumat l’oportunisme de la dreta, que, després d’haver perseguit de manera furibunda qualsevol petit indici de protesta de les dones, puja ara al carro del feminisme volent apropiar-se els rendiments que espera obtenir d’això. La dreta pretén defensar que les seves polítiques d’inclusió de dones en les llistes electorals i en llocs de responsabilitat correspon al seu propòsit d’igualar la dona i l’home en tots els estaments de la societat. Mentrestant, allà on governa redueix les inversions en polítiques socials, elimina les mesures de protecció de les dones, persegueix totes les opcions sexuals que no siguin l’heterosexual i el matrimoni indissoluble i es mostra agressivament contrària a la llibertat d’avortament. Així, ha estat possible fins i tot que es qualifiqués de feminista Sarah Palin, aquella senyora -candidata a la vicepresidència dels Estats Units al costat del senador John McCain, desapareguda després de la victòria obtinguda per Barack Obama-, que constitueix l’encarnació més genuïna del que és l’ideal reaccionari, o que les dones del PP assegurin que elles són més feministes que ningú perquè han aconseguit ocupar escons en els parlaments.

Però aquestes falsificacions són possibles quan des de l’esquerra ja no es defensen els principis transformadors de la societat que van ser la bandera del feminisme des del segle XVIII. Abandonada la crítica de les institucions patriarcals com la família i el matrimoni -un dels grans triomfs ha estat fer realitat el matrimoni dels homosexuals-, el feminisme dominant en els partits d’esquerra està mantenint l’àmbit privat enfront de l’àmbit públic, l’àmbit individual enfront del col.lectiu. Novament, la dreta ha triomfat. I no solament en l’aspecte econòmic, sinó que també ho ha fet, i sempre va unit, en l’aspecte ideològic. Els anhels dels anys setanta d’arribar a construir una societat solidària i altruista -la tercera ensenya de la Revolució Francesa: la fraternitat, tan ignorada- s’han abandonat amb menyspreu per passar a defensar el més vell individualisme.

OBLIDADES LES demandes clàssiques de l’amor lliure -l’ensenya d’Alejandra Kollöntai que, el 1905, reclamava la substitució del matrimoni i de la família per “la unió lliure de lliures individus”-, la socialització del treball domèstic, la responsabilitat col.lectiva en l’educació i la cura dels fills fins i tot són anatemitzades pels que es proclamen “moderns”. Modernitat que porta a refermar les més velles i caduques institucions: matrimoni -majoritàriament religiós-, família nuclear, educació privada o religiosa a través de l’omnipresent cadena de centres religiosos d’ensenyament concertat, responsabilitat individual en la cura dels nens: totes les institucions del patriarcat estan sent mantingudes i refermades, amb molt respecte, per l’esquerra. I ¡ai d’aquells que pretenguin escapar-se de la fèrula de l’Estat patriarcal i capitalista! Seran castigats amb els enormes recursos de què aquest disposa: penalitzacions econòmiques, marginacions socials i laborals… Al final, tots se sotmetran a les normes dominants establertes: homosexuals que es casen; famílies unides obligades a procurar-se subsistència i vivenda a través dels seus propis mitjans, gairebé sense ajudes; pocs nens, però embarassats i parits d’acord amb els obligats dictats de la naturalesa. El triomf de la consigna més grata a la dreta: salvi’s qui pugui, amb un Estat que s’inhibeix clarament de les seves funcions protectores, cosa que, en definitiva, sempre acaba perjudicant el més feble.

RESUMINT: la preeminència de l’àmbit privat sobre l’àmbit públic. Fins i tot una de les reivindicacions més emblemàtiques del feminisme, el pacifisme, s’ha recargolat fins al punt que les feministes acceptin, algunes fins i tot entusiasmades, la cada vegada més elevada participació de dones en l’Exèrcit, la Guàrdia Civil i la Legió. S’accepten les imitacions, per part de les dones, de les conductes més agressives masculines -boxa, lluita lliure, agressivitat, assetjament sexual-, considerant, segons les normes establertes pel patriarcat, que el model masculí és l’universal i, per tant, el que s’ha d’imitar. En definitiva, és imprescindible tornar a establir quins són els principis del feminisme.

Lídia Falcón