“El meu cos és un camp de batalla”

Quatre dones franceses, de Lió, enfronten un procés de reflexió en grup sobre el cos femení, el seu cos, els seus cossos. Aquest treball comú s’acaba convertint en històries, fotografies, dibuixos i experiències que el 2004 plasmen en el llibre “Mi Cuerpo es un campo de batalla”.
El 2007, Ediciones La Burbuja, de València, el tradueix i edita en castellà.
A La Paella pel Mànec n’hem traduït alguns fragments al català, perquè us en feu una idea, i en recomanem la seva lectura, sobretot, com a eina molt útil per a la reflexió i el treball personal i col.lectiu.

• “Mi Cuerpo es un campo de batalla“. Colectivo Ma Colère. València: Ediciones La Burbuja, 2007.

Fragment del pròleg de l’edició castellana.

Així, “Mi cuerpo es un campo de batalla” és, sobretot, un lloc de trobada. Un espai per a la reflexió i el diàleg. I pot, en certa mesura, injectar una energia nova als moviments de dones, perquè ens posa sobre noves pistes de reflexió i perquè també pot obrir les finestres als projectes nous.

Aquest llibre té, finalment, la gosadia de parlar dels nostres cossos, de mostrar els nostres cossos. Tal i com són, tal i com sofreixen. És un llibre d’imatges que emocionen i que també xoquen; de paraules que sorprenen, que poden fer-nos riure però que també tenen el poder de reviure antics mals. En qualsevol cas, és un llibre que no deixa indiferent ningú. I que actua com un mecanisme d’obertura: text i imatges són, ambdues, claus que alliberen el testimoni, que trenquen els cadenats i les cadenes que pesen sobre la paraula de les dones. No és un assaig que disserta des de fora sobre l’opressió: és un llibre que l’explica en allò que és quotidià, en allò imperceptible, en allò invisible. I és precisament allí on no es percep, on no es qüestiona, que la dominació s’arrela amb major vigor.
Sabent que prendre la paraula és també un compromís i un risc, el col.lectiu “ma colère” ha aconseguit, a través del seu llibre, brindar-li el cos la dimensió que es mereix.
És important parlar del cos, perquè sense ell, no som. És important sortir de la dicotomia il·il·lusòria entre la ment i la matèria, per a viure amb el nostre cos d’una altra manera. Que els nostres cossos deixin de cristal·litzar el dolor i el sofriment que se’ls hi causa. Que deixin de ser territoris assolats i aliens. Que siguin nostres, i que siguem, per fi, espais per al paler, per al descobriment, per a la vida.

Presentació de l’edició original francesa.

Afirmar avui que més que “el meu cos em pertany”, “el meu cos és un camp de batalla”, suposa amb tota probabilitat una afirmació pessimista, fins i tot alarmista. És, sobretot, una manera de fer visible la violència banalitzada contra les dones en l’anomenada “societat occidental”. De traduir la relació conflictiva, i quasi punitiva, que les dones mantenen cada vegada més i cada vegada més joves, amb el seu cos, en un context sociocultural que recalca a diari el discurs únic sobre la “feminitat”, la bellesa, la felicitat… i que constitueix una autèntica propaganda econòmica i cultural que ens oprimeix cada dia més.
proposar reflexions, testimonis, il·lustracions personals sobre certs impactes de la representació del cos de les dones en la nostra societat és, més o menys, l’ambició d’aquest llibre. Perquè aquests impactes, estan poc o mal avaluats. Perquè ens enfronten a diari, i de maneres múltiples i desiguals, a vexacions, a violències, a malestar, a exclusions. Perquè ens aïllen. La posada en comú, o en paral·lel, d’aquestes experiències ha suposat per a nosaltres una manera d’entendre-les millor. Dones, entre 25 i 30 anys, més aviat precàries, de classe mitja, blanques, en part immigrants de tercera generació (“integrades”), provem de crear un vincle entre allò que hem viscut i l’anàlisi general, amb la voluntat d’evitar la pretensió de veritats que s’allunyen de les nostres veritats individuals.
Els nostres aïllaments, les nostres singularitats, els nostres privilegis, les nostres opressions, són situacions que no volem ignorar i aquesta feina és també, abans que res, un treball col·lectiu, que desitgem, gràcies a aquest llibre, dilatar.

Fragment del capítol “Del cos en l’espai públic”.

Relació amb el cos: també aquí, contradicció. M’assabento que “el meu cos em pertany”, però acostumo a llegir i sentir per tot arreu el menyspreu cap al cos de les dones, el mateix que he de suportar durant la pubertat. Amb ell, el menyspreu i la vergonya. La meva mare em fa saber molt ràpidament els  “coneixements” sobre el cos de les dones: la regla, els mètodes anticonceptius, el funcionament tècnic del cos… tot això gràcies a un llibre “progressista” (en el que es poden veure fotos d’una família despullada en un jardí). Però aquest llibre tenia una gran llacuna i és que no vaig aprendre en ell res relatiu al clítoris ni als seus possibles usos masturbatoris. Res tampoc sobre la sexualitat entre dones. En termes d’apropiació del cos, estava lluny de disposar de tots els mitjans. Les qüestions que em van transmetre sobre el cos em semblen fidelment vinculades a allò que la societat pot reflectir sobre el cos de les dones: tabús (masturbació, sexualitat entre dones), despreci (sexisme, dona-objecte, cos regalat), control (cànons de bellesa), però també emancipació (plaer, autonomia). Com composar una identitat que pogués ser reconeguda a partir d’aquestes contradiccions, de la cohabitació de discursos oposats?