A l’amat he donades 
totes les claus;
jo tinc totes les seves,
i fem les paus.
Però resta una cambra
al fons del fons
on entrar no podríem
ni breus segons.
Tantes forces ocultes,
tants pensaments
allà dins són escàpols a tots
moments!
Bé seria debades
sotjar-hi un poc:
l’aldarull colpiria
més que no un roc.
Contentem-nos d’una ombra
o d’un ressó.
Que ell es digui els seus comptes
com m’els duc jo.
Clementina Arderiu
La paella pel mànec 
Deixa un comentari