Exclusió de les dones en les revolucions liberals

• Fragment del llibre Utopística. Les opcions històriques del segle XXI, Immanuel Wallerstein. Publicacions Universitat de València, 2003.

(…) “Com a ideologia explícita el sexisme comportava la creació i santificació del concepte de la mestressa de casa. La dona sempre havia treballat, i històricament la família patriarcal ha estat dominant. Però el que s’esdevingué al segle XIX era una novetat. Fou un intent seriós d’excloure la dona d’allò que hom va definir arbitràriament com a treball remunerat. La mestressa de casa formava parella amb el baró que portava el pa a casa, en famílies en què entrava un únic sou. El resultat de tot plegat va ser no tant que la dona treballara més, o més durament, sinó que el seu treball fou sistemàticament devaluat.

¿A quina finalitat podia servir això? Cal tenir present que això passava en una època en què hi havia molta pressió popular, de les classes treballadores, per la inclusió -política, econòmica i social- i un esforç de les classes governants per apaivagar aquestes demandes tot oferint una inclusió parcial alhora que hom retenia la major part dels privilegis mitjançant la limitació de l’abast d’aquesta inlusió. La creació del concepte de mestressa de casa servia aquesta finalitat de tres maneres diferents.

La primera era que així quedava a les fosques la quantitat de plusvalor que realment anava a mans de les classes treballadores. L’assalariat baró, l’únic que guanyava un jornal, podia arribar a creure que havia augmentat la seva renda com a resultat de l’exclusió dels competidors femenins (i infantils) en el mercat de treball, però de fet part d’aquests salaris eren subvenionats per la mestressa de casa que completava la renda familiar, i d’aquesta manera la renda familir real total podia ben bé no ajustar-se, ni de lluny, al ritme d’increment dels nivells d’acumulació de capital. Per tant, en termes materials, el resultat hi podia ser una mena de prestidigitació que negava amb una mà allò que oferia, amb l’altra, a les classes perilloses.

La segona tenia a veure amb un efecte psicosocial. El valor de la inclusió augmentà davant la realitat del gran conjunt dels exclosos. Les dones blanques s’afegien, simplement, al món no blanc com a grups exclosos, i sens dubte això feia molt i molt satisfactori el sufragi i el treball assalariat dels barons als estats poderosos. Si més no, feia que l’status de les classes treballadores masculines semblara menys humiliant (raó per la qual minvava la disposició revolucionària potencial).

Finalment, cal no oblidar que un dels trets clau dels estats liberals bastits al segle XIX era que un col·lorari de la ciutadania hi era el servei militar (permanent en alguns països, en altres només en temps de guerra). Certament, hom potenciava l’atractiu, més aviat escàs, d’aquest servei proposant-lo com un atribut fonamental dels ciutadans barons, promovent així una mena de masclisme patriòtic. És força dubtós que els exèrcits massius mobilitzats en tots els bàndols durant la primera i la segona guerres mundials hagueren pogut ser reclutats tan fàcilment en absència d’aquest element ideològic.

La ideologia liberal al·legava la protecció dels drets humans bàsics, però en la pràctica només s’aplicaven a una minoria de la població mundial. En els ancien régimes les capes privilegiades incloïen grups molt poc nombrosos. Els estats liberals afirmaven que, d’acord amb els ideals de la Revolució franesa, els privilegis serien abolits. Allò que realmen volien dir és que ara els privilegis (o , si de cas, alguns privilegis) es farien extensius a un grup més ampli, els ciutadans, però aquest grup era encara minoritari. La combinació de nacionalisme, racisme i sexisme servia per a definir els límits entre els qui hi eren inclosos i els qui n’eren exclosos.” (…)