Naomi Klein és una periodista, documentalista i escriptora canadenca, coneguda pel seu activisme polític en favor dels moviment anti-globalització. Habitualment escriu en diferents diaris angl-saxons com This Magazine i The Guardian. I ha escrit els llibres No logo i La doctrina del xoc, imprescindibles per entendre les bases econòmiques del món globalitzat. També ha fet un documental The Take (La Toma, 2004) on explica l’experiència de recuperació de fàbriques a l’Argentia durant els primers anys de la dècada del 2000. Ella és l’autora d’aquest article sobre la mateixa temàtica.
L’any 1812, un grup d’obrers tèxtils britànics va protagonitzar una sèrie d’incursions a les fàbriques tèxtils per a trencar màquines industrials amb els seus martells. Segons els luddites (1), els nous telers mecanitzats eren els culpables d’haver eliminat milers de llocs de treball, i d”haver trencat comunitats i mereixien ser destruïts. El govern britànic va discrepar i va convocar a un batalló de 14.000 soldats per a reprimir la revolta obrera brutalment i protegir les màquines.
Dos segles després, una altra fàbrica tèxtil, aquest cop a Buenos Aires. La fàbrica Brukman, que ha estat produint vestits d’home durant cinquanta anys, és la policia qui trenca les màquines i són 58 els obrers que arrisquen les seves vides per a protegir-les.
El dilluns 21 d’abril de 2003, la fàbrica Brukman fou l’escenari de la pitjor repressió que Buenos Aires ha vist en gairebé un any. La policia federal havia desallotjat les obreres per la nit i havia convertit el barri en una zona militar custodiada per metralladores i gossos d’atac. Incapacitades per entrar a la fàbrica i completar l’excel·lent comanda que havien obtingut per a produir 3.000 parells de pantalons, les obreres van convocar una munió de gent i van anunciar que era l’hora de posar-se a treballar. A les 5 de la tarda, 5 obreres – senyores de mitjana edat, amb pentinats passats de moda, sabates modestes i davantals de treball blau- es dirigeixen cap al cordó policial. Algú empeny, el cordó es trenca, i les dones de Brukman, desarmades i agafades pel braç, van caminant poc a poc a través del cordó policial.
Tot just havien donat només uns passos quan la policia començà a disparar: gas lacrimògen, canons d’aigua, primer i bales de goma després. La policia fins i tot carregà contra les Madres de la Plaza de Mayo, amb els seus mocadors blancs brodats amb els noms dels seus fills desapareguts. Es van fer malbé dotzenes de vidrieres i la policia va disparar gas lacrimògen a un hospital (NdeR: l’hospital de nens més important de la ciutat) on algunes persones s’hi havien refugiat.
Aquesta és un instantània de l’Argentina d’aquell any a menys d’una setmana de les seves eleccions presidencials. Cadascun dels cinc candidats més importants està prometent acabar amb la crisi que ha assolat al país i posar-lo a treballar. Malgrat tot els obrers de Brukman són tractats com si cosir un vestit gris fora un crim important.
Per què aquest Estat-Luddisme/, aquesta ràbia contra les màquines i el seu treball ?
Bé, Brukman no és qualsevol fàbrica. És un fàbrica recuperada, una de les gairebé 200 fàbriques que existeixen en el país que han estat ocupades i posades a funcionar pels seus obrers en l’últim any i mig. Per a molts, aquestes fàbriques recuperades, que donen feina a més de 10.000 persones a nivell nacional i produeixen de tot –des de tractors fins a gelats- no són vistes sol com una alternativa econòmica, sinó també com una alternativa política. “Ells ens tenen por perquè nosaltres hem demostrat que si podem gestionar una fàbrica també podem gestionar un país,” va dir aquest dilluns a la nit Celia Martínez, una de les obreres de Brukman. “És per això que aquest govern va decidir reprimir-nos.”
A primera vista, Brukman se sembla a qualsevol altra fàbrica tèxtil en el món. Com a Mèxic i Toronto, Brukman mostrava dones amb els caps cots damunt de les seves màquines de cosir, els seus ulls fatigats i les seves mans volant damunt del teixit i del filat. La diferència de Brukman estava en els sons. S’escoltava el rugit familiar de les màquines de cosir i el xiuxiueig del vapor, però també aquesta tradicional música boliviana que provenia d’una petita reproductora que estava en la part posterior de la cambra, i veus parlant suaument, quan els obrers més vells s’acostaven als més joves i els mostraven les noves puntades. “Ells no ens permetrien fer això abans” diu Martínez. “Ells no ens permetrien aixecar-nos dels nostres llocs de treball o escoltar música. Però per què no escoltar música per a aixecar un poc l’ànim?”
Aquí a Buenos Aires, totes les setmanes arriben notícies d’una nova ocupació: un hotel de quatre estrelles és ara atès pel seu personal de neteja, un supermercat és pres pels seus empleats, una aerolínia regional s’ha convertit en una cooperativa de pilots i hostesses. En els petits diaris trotskistes de tot el món, les fàbriques ocupades de l’Argentina, on els obrers han agafat els mitjans de producció, s’hi albira l’alba d’una utopia socialista. En els grans diaris comercials com The Economist, es descriuen com una amenaça al sagrat principi de propietat privada. La veritat queda entre algunes d’aquestes parts.
A Brukman, per exemple, no es van prendre els mitjans de producció, simplement els van recollir després que havien estat abandonats pels seus amos legals. La fàbrica havia estat en declivi durant els darrers anys, els deutes a les empreses de serveis públics s’amuntegaven i durant cinc mesos, les treballadores havien vist com els seus sous es reduien de 100 pesos per setmana a dos pesos, que no arribaven ni per el passatge.
El 18 de desembre del 2001, els obrers van decidir que era temps per a exigir els diners del viatge. Els amos, al·legant pobresa, els van dir als obrers que esperessin a la fàbrica mentre ells buscaven els diners. “Nosaltres els vam esperar tota la tarda. Els vam esperar fins a la nit”, diu Martínez, “Ningú va venir.”
Després de rebre les claus del porter, Martínez i els altres obrers van dormir a la fàbrica. Des de llavors, l’estan fent funcionar. Han pagat les factures, han atret nous clients, i sense rendibilitat ni sous gerencials pels quals preocupar-se, han pogut pagar-se sous ferms. Totes aquestes decisions s’han pres democràticament, per vot en assemblees obertes. “Jo no sé per quin motiu els patrons tenien tants problemes”, diu Martínez. “Jo no´en sé molt de comptabilitat, però per a mi és fàcil: suma i resta.”
Brukman representa una nova classe de moviment de treballadors, els uneix el fet que el seu poder no es basa en el seu poder de deixar de treballar (la tradicional vaga), i en canvi, està en la determinació obstinada de seguir treballant, no importa en què. És una demanda que no està vehiculada per cap dogmatisme, sinó per realisme: en un país on el 58% de la població està vivint en la pobresa, els obrers saben que estan més allunyats d’un xec amb la paga que d’haver de pregar i recollir les escombraries per a sobreviure. El fantasma que està recorrent les fàbriques ocupades d’Argentina no és comunisme, sinó indigencia.
Però no és simple robatori? Després de tot, aquests obrers no van comprar les màquines, els amos ho van fer. Si ells volen vendre-les o traslladar-les a un altre país, certament aquest és el seu dret. Com el jutge federal va escriure en l’ordre de desallotjament de Brukman, “la vida i la integritat física no tenen supremacia per sobre dels interessos econòmics.”
Potser involuntàriament, ell ha resumit la lògica nua de globalització: el capital ha de ser lliure de buscar els sous més baixos i els incentius més generosos, sense importar el peatge que el procés cobra a persones i comunitats.
Els obrers en les fàbriques ocupades d’Argentina tenen una visió diferent. Els seus advocats els defensen al·legant que els amos d’aquestes fàbriques ja han violat principis del mercat bàsics, no pagant ni als seus empleats i ni als seus creditors, fins i tot mentre cobraven grans subsidis de l’Estat. Per què no pot l’Estat ara assolir que els recursos restants d’aquestes companyies endeutades continuïn servint a la comunitat amb treballs ferms? Dotzenes de cooperatives d’obrers ja han obtingut l’expropiació legal. Brukman encara està lluitant.
Podem arribar a pensar que els Luddites van utilitzar un argument similar l’any 1812. Les noves fàbriques tèxtils van privilegiar els guanys d’uns per sobre dels interessos d’una comunitat sencera. Aquells obrers tèxtils van intentar lluitar contra aquesta lògica destructiva trencant les màquines. Els obrers de Brukman tenen un pla molt millor: ells volen protegir les màquines i trencar la lògica.
La Vaca, 23 d’abril del 2003. L’autora va ser testimoni del desallotjament de Brukman. L’endemà passat va escriure aquest article on analitza el significat no solament de la violència amb què l’Estat ataca a aquestes obreres, sinó del que significa el moviment de fàbriques recuperades a l’Argentina.
Nota:
(1) En el segle XVIII a Anglaterra, un grup de treballadors coneguts com a Luddites van qüestionar i van atacar la revolució industrial recorrent el país i destruint i cremant màquines arreu per on passaven. Creien que les màquines amenaçaven els llocs de treball.
La paella pel mànec 
Deixa un comentari