- En el marc de la construcció del socialisme del segle XXI (Veneçuela).
L’autora de l’article és Jessie Blanco, una reconeguda feminista veneçolana, sociòloga i psicòloga professora de la Universitat Central de Veneçuela. És fundadora i directora de la revista per el debat feminista Matea, del Centre d’Estudis de les Dones de la UCV. L’original ha estat extret de la pàgina web Sociologando, allí el trobareu en la seva versió original complerta i amb la bibliografia i les referències corresponents. A la Paella pel Mànec el presentem en dues parts, degut a la seva extensió.
“A Veneçuela vam assistir a un debat obert sobre el socialisme, aquesta vegada des d’una mirada feminista -una nova mirada sobre vells problemes- que ens permet obrir una nova finestra als debats sobre les agendes de les lluites de les dones en un context històric molt particular, el procés de revolució bolivariana, que s’ha convertit en un referent de lluita mundial. La necessitat de diferenciar el socialisme del segle XXI encara avui en construcció, dels vells socialismes reals pot ser útil en l’intent de no cometre els mateixos errors, però en el terreny del feminisme reobre els debats entre el marxisme i el feminisme revolucionari. En el nostre cas no temem perquè el feminisme socialista se sembli al socialisme de la revolució russa, especialment la de 1917, prèvia al l’estalinisme, perquè els avenços de les dones foren bastant significatius, la qual cosa no significa que s’assolis el seu alliberament total.
El debat i la interlocució entre el feminisme i el marxisme, que al nostre país pot semblar nou i fins i tot avantguardista, té més de 30 anys de controvèrsia. Cal entendre que pel que fa a les lluites feministes -i més en referència als països nord-americans- sembla que sempre entrem tard a en l’escena de la història hegemònica. Hi ha elements que ens permeten endinsar-nos en aquestes discussions i visibilitzar els múltiples coneixements que se’n deriven per a aprendre i tractar de dur alguns punts crítics del debat a la nostra realitat veneçolana actual. En aquest sentit, volem destacar alguns punts del debat entre feminismes i marxismes per a, després, revisar com aquests podrien servir d’aportació per a l’anàlisi i les transformacions de la nostra realitat social, històrica i política en el marc de la construcció del socialisme del segle XXI.
En primer lloc, és important aclarir que, així com no existeix un sol marxisme, afortunadament, tampoc existeix un pensament feminista únic i dintre de cadascun d’aquests corrents de pensament al seu torn existeixen debats complexos i prolífics que van consolidant escoles de pensament que inspiren i permeten actualitzar formes de militància diverses i alternatives enfront de les relacions de poder i opressió. En el nostre cas, ens cal aclarir que els corrents feministes que s’han permès dialogar amb el marxisme han estat els corrents que dins del feminisme s’han anomenat radicals; entre elles situem el feminisme socialista o materialista (o en tot cas anticapitalista com l’anomenaria Celia Amorós), el de la diferència i el feminisme neomarxista o postfeminista. No passa el mateix amb el feminisme il·lustrat o reivindicatiu -de la igualtat- o el feminisme liberal o, com l’han anomenat algunes marxistes, “petit-burgès”.
Diguem que el diàleg entre feminisme i marxisme es dóna en la “segona onada del feminisme”, a la dècada dels 70, ja que en la “primera onada”, com bé assenyala Andrea D’Atri (2004), el seu interlocutor va ser “el moviment revolucionari de la burgesia” dins del corrent il·lustrat que buscava la igualtat d’oportunitats entre homes i dones i el seu caràcter de ciutadanes. En el debat es van abordar qüestions que anaven des de les relacions d’opressió i explotació de les dones -específicament de les proletàries- en el sistema capitalista, passant per la relació entre gènere i classes, si es considera el gènere una classe social o, per contra, com ho situa D’Atri, com un element interclassista; fins a la crítica al posicionament de valors patriarcals a l’interior de les pròpies organitzacions d’esquerra i als resultats del socialisme real en relació amb les conquestes de les dones.
Les aportacions d’aquest debat podem organitzar-les, per raons metodològiques, a través de tres vies: 1. Una referida a la discussió d’aquells conceptes clau i punts crítics com: gènere i classe, capitalisme i patriarcat, el subjecte de la revolució, entre d’altres. 2. Una altra, en relació a les aportacions que ens van deixar com a llegat històric les socialistes -que sense necessàriament identificar-se com a feministes es van convertir en referents històrics per al feminisme anticapitalista. 3. I una tercera via, amb la descripció i visibilització dels avenços històrics de la revolució russa en relació amb l’agenda de lluita de les dones, malgrat la seva posterior reculada amb el règim estalinista i la imposició del sistema capitalista.
I. Punts del debat entre marxisme i feminisme
Classe i gènere
El concepte de gènere és un concepte més jove que el concepte de classe, i encara que existeixen debats sobre el que s’entén per gènere, és important assenyalar, com a mínim, alguna definició que permeti comprendre la seva posterior relació amb el de classe social. Entenem per gènere “els aspectes psicològics, socials i culturals que s’adjudiquen a les persones, bàsicament d’acord amb el seu sexe. Al·ludeix als processos de socialització de la masculinitat i la feminitat i a la construcció històrico-social de les identitats femenines i masculines, que es duu a terme en els homes i les dones” (Sales i Campos, 2002, 49).
L’anomenat sistema sexe/gènere va ser introduït per l’antropòloga nord-americana Rubin, que el va definir “com un conjunt de mesures per les quals una societat transforma la sexualitat biològica en un producte de l’activitat humana i d’aquesta manera satisfà els desitjos sexuals ja transformats” (Rubin, 1975, 159). Encara que Rubin va proposar certa difuminació de les categories sexe i gènere amb l’ànim d’estudiar els efectes de la cultura en la biologia, en un article posterior (Rubin, 1984) va modificar la seva posició i va argumentar a favor d’una separació metodològica i analítica del gènere i el sexe per a poder reflexionar sobre la seva existència social per separat. Si bé és cert que existeix un corrent feminista que parteix de la idea que si la sexualitat és una construcció cultural per a què separar-la del gènere (que respon a la necessitat de trencar amb el maniqueisme entre sexe-biològic i gènere-cultural), no podem negar la funcionalitat política que aquest terme va tenir en les lluites feministes per a visibilitzar l’argumentació biologicista que justificava l’opressió de les dones al naturalitzar el seu lloc en la socialització diferenciat i discriminatori entre homes i dones. És per això que en el debat entre les feministes marxistes existeix un corrent que considera a les dones com una classe social en si mateixa, i un altre corrent, com el d’Andrea D’Atri, que assenyala que el gènere és una “interclasse” amb el benentès que el terme de classe social i el de gènere no són termes que es contraposen perquè no són categories que pertanyen al mateix nivell explicatiu. En les seves pròpies paraules “les dones constitueixen un grup interclassista i la classe és una categoria que remet a un agrupament intergenèric” (D’Atri/, 2004: 6).
És a dir, que, encara que pugui assenyalar-se que el conjunt de les dones pateix discriminacions legals, educatives, culturals, polítiques i econòmiques, la veritat és que existeixen, al seu torn, evidents diferències de classes entre elles que modelen, no només les vivències subjectives i objectives de l’opressió sinó les seves possibilitats objectives d’enfrontament, resistència i superació d’aquestes condicions socio-culturals de discriminació. Per aquest motiu es desprenen els corrents de feminisme obrer, socialista i marxista, i per una altra banda, els corrents de feminisme burgès, i encara que ambdós estan formats per dones que lluiten contra el sistema patriarcal, la seva posició de classes determina la seva posició ideològica.
Capitalisme i patriarcat
Una de les principals crítiques que es fan a les feministes marxistes és que la conquesta d’una societat socialista no és suficient per a l’assoliment de l’alliberament de les dones, la denúncia de com els partits d’esquerra van poder encarnar relacions opressives cap a les dones igual o pitjor que els partits de dreta, el lloc al que quedaven confinades les dones dins del partit i, en el fons, la subestimació de les seves pròpies idees.
Z. Eisenstei (1984) assenyala que tant les feministes radicals com les socialistes coincideixen que el patriarcat és anterior o precedeix al sistema capitalista, mentre que els marxistes creuen que el patriarcat va néixer amb el capitalisme. Aquesta diferenciació entre les feministes marxistes i el marxisme permet sortir al pas del retret més comú que sol fer-se-li a les feministes marxistes, en assenyalar-nos que no n’hi ha prou amb la conquesta d’una societat socialista perquè es doni el procés d’alliberament de la dona. Això vol dir que no n’hi ha prou amb què les feministes socialistes lluitin contra el capitalisme, si no s’estableix també una lluita cultural antipatriarcal.
D’altra banda, feministes socialistes com Andrea D’Atri tracten de desmitificar la idea que els marxistes creien que només existeix opressió
patriarcal en el sistema capitalista, destacant com Marx i Engels plantejaven l’opressió de les dones en totes les societats amb Estat -i no només amb el capitalisme- vinculant el patriarcat a l’existència de les classes socials. Per aquest motiu la majoria de les feministes marxistes -llevat d’Andrea- prenen el gènere com una classe social i empren les categories d’anàlisi marxistes associades als processos de producció i ho extrapolen als processos de la reproducció per a visibilitzar l’opressió i explotació femenines. En aquest sentit, Cèlia Amorós destaca en el seu text “La lògica de la dominació patriarcal” com les categories d’anàlisi marxistes no són suficients per a explicar el procés de reproducció social i el lloc de la dona en aquesta: “El marxisme és fonamentalment una teoria de la producció i, quan ha hagut d’haver-se-les amb la reproducció, poden percebre’s clarament certes vacil·lacions en la ment dels seus fundadors. En la mesura que no s’elabora de manera rigorosa una teoria de la reproducció la destinació ideològica d’aquesta queda marcada per la lògica del raonament de l’analogia i la reproducció és pensada per analogia amb la producció” (Amorós, 1991, 293). ”
Continuarà en la propera entrada (…)
trobo que és absolutament necessari abordar el debat sobre els questions de gènere sdes d’una òptica materialista i social, ja que fins ara aquestes questions han estat copades pel idealisme postmodern!