- Els inicis del feminisme a Nord-Amèrica
Als Estats Units el moviment feminista naixerà lligat d’una banda als moviments protestants de reforma religiosa que propugnaven una regeneració moral de la societat i la lectura i la interpretació individual dels textos religiosos, fet que afavorí l’accés de les dones a nivells bàsics d’alfabetització. D’aquestes comunitats religioses provindran la major part de les primeres militants feministes nord-americanes.
D’altra banda el moviment feminista sorgí lligat a l’abolicionisme. La participació femenina en moviments humanitaris per l’abolició de l’esclavitud va ser molt important i va ajudar a la ràpida conscienciació de les dones. La trobada i la coneixença entre les líders més actives i per descomptat la presa de consciència a través de l’analogia entre els esclaus sense drets i les dones no els passà pas desapercebuda.
A diferència d’Europa, des de mitjans del segle XIX, ens trobem amb una àmplia capa de dones educades de classe mitja que es van convertir en el nucli impulsor del primer feminisme. Elles redactaren el primer document col·lectiu del feminisme nord-americà, durant la denominada Convenció de Seneca Falls o com elles mateixes l’anomenaren Declaració dels sentiments. El 19 i 20 de juliol de 1848 es va celebrar una reunió en una petita parròquia de l’estat de Nova York, amb més de cent persones, que va inaugurar el moviment feminista modern. Va ser, en efecte, la primera reunió que d’una forma clara i conscient va reivindicar els drets de la dona a tot el món. Allí es discutí i es consensuà una declaració sobre les condicions i els drets socials, civils i religiosos de la dona. Aquest document expressa, per primera vegada, una “filosofia feminista de la història”, que denunciava les vexacions que al llarg de la història havia sofert.
Després de la guerra de Secessió (1861-1865), el moviment feminista que havia lligat en gran mesura el seu èxit a la sort de l’abolicionisme va patir una enorme desil·lusió. Malgrat el triomf de la causa del nord, que era partidària de l’abolició de l’esclavitud, la XIV esmena de la Constitució, atorgà el dret de vot als esclaus negres alliberats, però a la dona li va negar el dret de sufragi.
La reacció no es féu esperar Elisabeth Candy Stanton, Susan B. Anthoni i Lucretia Mott, van crear l’Associació Nacional pel sufragi de la Dona (National Woman Suffrage Association), primera associació del feminisme radical americà, independent dels partits polítics i 
dels moviments de reforma. Les primeres militants feministes organitzaven conferències populars, eren grans oradores i la seva eloqüència ens ha deixat no pocs testimonis o anàlisis escrits. Recollien signatures per a sol·licitar la revisió de disposicions injustes, anaven a votar a les eleccions dipositant un vot que no els era permès desafiant la llei. I sobre elles va caure més d’una batussa, multes i insults.
És curiós remarcar que el naixement oficial del moviment feminista coincideix, el mateix any, amb altres dos fets que sacsejaven les societats europees i nord-americanes, i de fet de tot el món: la publicació del Manifest Comunista i les revolucions que aquell any van fer trontollar els fonaments d’Europa. Mentre Marx i Engels deien en el Manifest Comunista que “la història de totes les societats que han existit fins als nostres dies és la història de la lluita de classes”, dividint el món entre explotadors i explotats, les dones nord-americanes proclamaven que “la història de la humanitat és la història de les repetides vexacions i usurpacions per part de l’home respecte la dona, i el seu ‘objectiu directe és l’establiment d’una tirania absoluta sobre ella”.
Tot l’esforç de la reunió de Seneca Falls es va posar en la direcció d’elaborar un manifest que expliqués al món el seu descontentament i les seves raons. El preàmbul de la declaració agafà com a model el començament de la Declaració d’Independència, i deia el següent:
“Nosaltres mantenim que aquestes veritats han de ser evidents: que tots els homes i dones són creats iguals.”
La declaració volia destacar allò que segons les seves signants ha estat una continuïtat al llarg de la història, un seguit de danys i usurpacions fetes pels homes a les dones. Raonaven els seus punts de vista servint-se de la constitució i de la tradició liberal anglosaxona; parlaven de llibertat i de propietat de la mateixa manera que ho feien els seus companys mascles; i provaven de vindicar per a elles els mateixos drets que ells s’atorgaven.
Segons les declarants, les queixes van començar per la negació a les dones del dret inalienable de triar i de ser triades, és a dir, per l’atac als seus drets polítics. Se sentien deshabilitades com a persones, així com el fet d’haver estat cedides als homes com si fossin una propietat més. L’educació, mantenien, era la base de tot el problema, i la forma de vida reservada a les dones mai permetia una mínima emancipació ja que passava de ser propietat del pare a ser-ho del marit.
El principal obstacle amb què es trobaren no va tenir relació amb el dret, sinó en el rebuig social al fet que les dones entressin en camps que tradicionalment s’havien considerat terreny dels homes. De fet, malgrat que mai va cessar l’activisme polític del moviment, les dones nord-americanes no van aconseguir el dret de vot fins l’any 1920; 72 anys després de Seneca Falls.
- LA DECLARACIÓ DE SENECA FALLS (1848)
CONSIDERANT: Que està convingut que el gran precepte de la naturalesa és que «l’home ha de perseguir la seva veritable i substancial felicitat». Blackstone en els seus “Comentaris de les lleis d’Anglaterra” (1) assenyala que ja que aquesta Llei de la naturalesa és coetània amb la humanitat i va ser dictada per Déu, preval, evidentment sobre qualsevol altra. És obligatòria a tota la terra, a tots els països i tots els temps; cap llei humana té valor si la contradiu, i aquelles que són vàlides deriven tota la seva força, tot el seu valor i tota la seva autoritat immediatament d’ella; en conseqüència:
DECIDIM:
- Que totes aquelles lleis que siguin conflictives en alguna manera amb la veritable i substancial felicitat de la dona, són contràries al gran precepte de la naturalesa i no tenen validesa, doncs aquest precepte té primacia sobre qualsevol altre.
- Que totes les lleis que impedeixin que la dona ocupi en la societat la posició que la seva consciència li dicti, o que la situï en una posició inferior a la de l’home, són contràries al gran precepte de la naturalesa i, per tant, no tenen ni força ni autoritat.
- Que la dona és igual a l’home -que així ho va pretendre el Creador- i que pel bé de la raça humana exigeix que sigui reconeguda com a tal.
- Que les dones d’aquest país han de ser informades sobre les lleis sota les quals viuen, que no han de seguir proclamant la seva degradació, declarant-se satisfetes amb la seva actual situació ni la seva ignorància, assegurant que ja tenen tots els drets que desitgen.
- Que ja que l’home pretén ser superior intel·lectualment i admet que la dona ho és moralment, és el seu deure animar-la que parli i prediqui en totes les reunions religioses.
- Que la mateixa proporció de virtut, delicadesa i refinament en el comportament que s’exigeix a la dona en la societat, sigui exigit a l’home, i les mateixes infraccions siguin jutjades amb igual severitat.
- Que l’acusació de falta de delicadesa i de decor amb què amb tanta freqüència s’inculpa a la dona quan dirigeix la paraula en públic, prové, i amb molt mala intenció, d’aquells que assisteixen i per tant fomenten l’aparició de la dona en escenaris, en concerts o en circs.
- Que la dona s’ha mantingut satisfeta durant massa temps dintre d’uns límits determinats que uns costums corromputs i una tergiversada interpretació de les Sagrades Escriptures han assenyalat per a ella, i que ja és hora que es mogui en el mitjà més ampli que el Creador li ha assignat.
- Que és deure de les dones d’aquest país assegurar-se el sagrat dret del vot.
- Que la igualtat dels drets humans és conseqüència del fet que tota la raça humana és idèntica quant a capacitat i responsabilitat.
- DECIDIM, PER TANT: Que havent estat investida pel creador amb els mateixos dons i amb la mateixa consciència de responsabilitat per a exercir-los, està demostrat que la dona, el mateix que l’home, té el deure i el dret de promoure tota causa justa per tots els mitjans justos; i pel que fa als grans temes religiosos i morals, resulta molt especialment evident el seu dret a impartir amb el seu germà els seus ensenyaments, tant en públic com en privat, per escrit o de paraula, o a través de qualsevol mitjà adequat, en qualsevol assemblea que valgui la pena celebrar; i per ser això una veritat evident que emana dels principis d’implantació divina de la naturalesa humana, qualsevol costum o imposició que li sigui adversa, tant si és moderna com si duu la sanció canosa de l’antiguitat, ha de ser considerada com una evident falsedat i en contra de la humanitat.
En la darrera sessió, Lucretia Mott va exposar i va parlar de la següent decisió:
- Que la rapidesa i l’èxit de la nostra causa depèn del zel i dels esforços, tant dels homes com de les dones, per a derrocar el monopoli dels púlpits i per a aconseguir que la dona participi equitativament en els diferents oficis, professions i negocis.
(1) Referència a “Commentaries on the Laws of England”, de William Blackstone (1723-1780), el jurista anglès més influent del segle XVIII
Deixa un comentari