Dona i treball: de la flexibilitat informal a la nova organització del temps.

Fragment extret de l’article “Dona i treball: de la flexibilitat informal a la nova organització del temps. El cas d’Itàlia” de Paola Vinay, Sociologa de “Prospecta” Cooperativa de Recerca Estadística i Social. Va ser publicat el novembre 1993, a la revista núm. 32, “Treballs de la Societat Catalana de Geografia“

“Resumint, malgrat que l’accés a l’educació superior i l’emergència de professions noves han afavorit l’ocupació de les dones i els han obert perspectives noves, la majoria d’elles continuen ocupant llocs de nivell més baix (menys professionalitzats i més mal pagats). A més, en la majoria de treballs “femenins” hi ha una possibilitat limitada de fer carrera. La conseqüència d’aquesta segregació “vertical” i “horitzontal” de les feines de les dones, tal com es va demostrar amb un estudi recent de parelles (Altieri-Schifani, 1991), és una diferència gran dels sous entre els sexes en tots els camps econòmics (el 1987 la mitjana dels sous de les dones representava només el 76% del sou mitja dels homes).

Aquestes dones es veuen obligades, per les condicions del mercat de treball i les necessitats de la família, a acceptar feines a temps parcial o temporals, o feines sense garanties per la manca de negociació col-lectiva, activitats laborals amb sous baixos, on la desigualtat entre sexes arriba a nivells socialment rellevants.

La contradicció entre el model cultural canviant i la persistència de la discriminació social és molt clara. La conquesta de la igualtat en educació i el desig de les dones per viure totes les dimensions de la vida estan en contradicció amb la manca d’igualtat d’oportunitats en el mercat de treball, la manca de serveis socials per a la família i la divisió sexual del treball. Per aquesta raó, avui és essencial que s’involucri tota la societat en el canvi social iniciat per les dones. Des d’aquest punt de vista sembla ser força rellevant el debat que s’ha iniciat recentment a Itàlia sobre la reorganització dels horaris de treball i de la vida diària. Aquest debat s’ha centrat, més generalment, en el canvi en la prioritat històrica del temps de treball per damunt de les altres dimensions de la vida, en el coneixement del valor social del treball de tenir cura dels altres dins la família, en una participació igualitaris en totes les dimensions de la vida. Més específicament, aquest debat se centra en una política d’horaris dels serveis públics i privats a la ciutat, de manera que siguin compatibles amb els horaris de treball; en una política que vol coordinar, amb tecnologia avançada, els diferents serveis públics, de manera que s’agiliti la burocràcia, i, finalment, una política que ofereixi més autonomia a la gent que no és plenament autosuficient (canalla, vells i minusvàlids).

Malgrat que el debat sobre la reorganització dels horaris ha estat motivat per les dificultats experimentades per les dones, és important recordar que també hi ha motius estructurals i culturals, ja que, tant a Itàlia com en altres països desenvolupats, l’organització del temps que ha suposat la industrialització ha esdevingut cada cop més inadequada. Com ja és conegut, el desenvolupament industrial (especialment el fordisme, el treball en cadena) ha portat a una homologació general dels horaris per a tots els/les ciutadans/ciutadanes en tots els sectors de l’economia. “En d’altres paraules, la industrialització i la urbanització han creat un temps dominant, lineal, racional… acompanyat d’un temps discontinu, dispers i aparentment natural de la família i les dones. Els investigadors han demostrat que els calendaris normatius, regulars, detallats linealment, introduïts en les societats industrials han estat i segueixen recolzats en el temps sense ordre de les dones i en la seva habilitat de combinar les activitats i les necessitats” (Vicarelli, 1992, i la seva bibliografia).

En la societat industrial actual, on els serveis són prioritaris, on la rigidesa de la programació pot ser superada per noves tecnologies “flexibles”, totes les contradiccions lligades a una organització estandarditzada i rígida surten a la llum. D’ençà els anys vuitanta s’està donant una desincronització. Amb la creixent participació de les dones al mercat de treball, la reorganització del temps ha esdevingut molt important per aconseguir la igualtat entre els sexes. La desigualtat en 1’ús del temps es percep com una sensació de malestar. Les investigadores han comprovat que en el context de treball els nivells d’angoixa per manca de temps és 2,5 cops més gran en les dones que en els homes. Aquest fet explica que la demanda d’una nova organització dels horaris de treball i de la vida diària sigui considerada prioritària per les dones (Chiesi, 1992 i la seva bibliografia).

És important tenir present que la reorganització dels horaris s’ha de realitzar de manera sistemàtica a causa de la interdependència entre els diferents horaris. Per exemple, una millor distribució del temps d’entrada a les escoles podria reduir les congestions de trànsit i els nivells de contaminació, però els horaris de les escoles estan lligats als horaris de treball dels pares i als horaris d’autobusos i trens. La necessitat d’horaris flexibles contrasta amb la necessitat de tenir serveis disponibles al públic a hores específiques. Hi ha, doncs, una cadena d’interrelacions que ha de ser tinguda en compte per evitar conseqüències negatives. No es pot menystenir, per exemple, que la majoria de treballadores en serveis públics són dones que compleixen un horari de 8 a 14 en contrast amb l’interès dels clients a tenir accés als serveis a diferents hores del dia i la setmana.

D ‘ençà la segona meitat dels vuitanta la reducció de la flexibilitat del treball femení i la dificultat de combinar el doble paper de treballadora i usuària de serveis, han fet promoure diverses experiències en diferents ciutats italianes. Aquests projectes tenien l’objectiu de connectar els horaris de la ciutat amb les necessitats dels ciutadans. L’exemple més significatiu és un projecte experimental que es va iniciar a Mòdena. En aquest projecte s’ha demostrat que és possible garantir interaccions més bones entre els diferents horaris dels serveis públics i privats, estendre i millorar (a un cost raonable) els serveis públics locals de manera que siguin consistents amb les noves demandes socials i agilitzar la burocràcia (Rinaldi, 1991). Aquest primer projecte ha estat seguit per altres en diverses ciutats italianes, els quals han afavorit una nova llei sobre l’organització dels municipis (la llei 142, 1990), que dóna a l’alcalde la competència de coordinar els horaris de diversos serveis públics i privats.

Sintetitzant, en els darrers quinze anys, com hem vist, la condició de les dones en les regions d’ “economia difusa”,així com a la resta del país, ha canviat. Malgrat que elles tinguin accés a treballs que abans eren considerats per a homes i a noves professions, la major part de les oportunitats de treball obertes a les dones continuen essent caracteritzades per tenir nivells i sous baixos.

Això contrasta amb els alts nivells educatius aconseguits. De tota manera, les dones italianes no sembla que vulguin deixar la seva carrera professional i la independència econòmica, malgrat que el seu desig d’entrar al mercat de treball no sempre troba respostes adequades. Han aconseguit igualtat d’oportunitats en l’educació i l’accés formal al mercat de treball. Han desenvolupat un model cultural, que valora la família i el treball.

En aquestes noves condicions, esdevé important pel moviment de dones, pels sindicats i pels partits polítics, intervenir conscientment en la reorganització del temps de treball, en els horaris dels serveis i de la ciutat. El debat és encara en els seus inicis, però ha de portar ràpidament a satisfer les necessitats de l’organització de la vida quotidiana i de garantir la igualtat d’oportunitats entre els sexes, tant pel que fa referència a les oportunitats de treball com a la participació en totes les altres dimensions de la vida (compromís familiar, cultural, polític i social, així com a tenir temps per a una mateixa). La distribució desigual és sinònim d’injustícia i, en el fons, interfereix en la realització completa dels dos sexes. ”

Us podeu descarregar en pdf  tot el treball (10 pàgs.) en aquest enllaç –> Tot el treball. (Les dades estadístiques més recents són de l’any 87 en aquest estudi).

Té relació amb un altre article de la Paella. Pobres dones pobres, dades de discriminació salarial.