Entrevista d’Amy Goodman a Naomi Klein a Democracy Now!

Amy Goodman

Fragment de l’entrevista realitzada a Naomi Klein, per Amy Goodman, per la cadena Democracy Now!. És una dura crítica a la teoria del lliure mercat que la Paella pel Mànec hem traduït al català.

«Aquest llibre és un desafiament a l’afirmació central i més valorada en la història oficial: que el triomf del capitalisme desregulat va néixer de la llibertat, i que els mercats lliures van de la mà de la democràcia. En lloc d’això, mostraré que aquesta forma fonamentalista de capitalisme ha estat consistentment acompanyada per les formes més brutals de coerció, infligides al cos polític col·lectiu així com a innombrables cossos individuals». Així comença el llibre de Naomi Klein, “La doctrina del xoc”.

Què és la doctrina del xoc?

Bé, la doctrina del xoc, com totes les doctrines, és una filosofia de poder. És una filosofia sobre com assolir els seus propis objectius polítics i econòmics. I és una filosofia que sosté que la millor oportunitat per a imposar idees radicals de lliure mercat és fer-ho en el període que segueix a un gran xoc. Ara bé, aquest xoc podria ser una catàstrofe econòmica, un desastre natural, un atac terrorista o una guerra. La idea és que aquestes crisis, aquests desastres, estoven societats senceres. Les deslloriguen. La gent es desorienta. I s’obre una finestra, com la finestra en la cambra d’interrogatori. I en aquesta finestra es pot introduir allò que els economistes anomenen “teràpia de xoc econòmic”. És una espècie d’extrema cirurgia aplicada a països sencers. D’una sol cop. No és una reforma per aquí, una altra per allà, sinó el tipus de canvi radical que vam veure a Rússia els anys 90 o que Paul Bremer va tractar d’imposar a l”Iraq després de la invasió. Això és la doctrina del xoc.

Les dretes ho han fet, els feixistes ho han fet, els comunistes estatals ho han fet. Aquest llibre prova de ser un intent per comprendre millor la ideologia dins la què vivim, la ideologia dominant dels nostres dies, que és l’economia de mercat desinhibida.

Expliqui qui és Milton Friedman, que acusa enèrgicament en aquest llibre.

Acuso a Milton Friedman perquè és el símbol de la història que estic intentant qüestionar. Milton Friedman va morir l’any passat. Va ser conseller de Thatcher, de Nixon, de Reagan, de l’actual Govern de Bush. Va fer classes a Donald Rumsfeld en els primers dies de la seva carrera. Va assessorar a Pinochet els anys 70. També va assessorar al Partit Comunista de Xina en el període clau de reforma, fins els anys 80. Així que va tenir una influència enorme. Vaig parlar l’altre dia amb algú que el va descriure com el Karl Marx del capitalisme. I crec que no és una mala descripció, encara que estic segura que a Marx no li hauria agradat gens. Però realment va ser un popularizador d’aquestes idees.

Quin va ser el seu paper?

Tenia una visió de la societat en la qual l’únic paper acceptable per a l’Estat és implementar contractes i protegir fronteres. Tota la resta ha de ser abandonada per complet al mercat, ja sigui l’educació, els parcs nacionals, l’oficina de correus… tot el que pogués produir un benefici. Aquestes idees radicals de lliure mercat van arribar a dominar el món, van escombrar l’antiga Unió Soviètica, Llatinoamèrica, Àfrica… Aquestes idees han triomfat durant els últims trenta-cinc anys.

És a dir, la història oficial és que aquestes idees van triomfar perquè desitjàvem que així fos, que el Mur de Berlín caigués o que la gent va exigir tenir les seves Big Macs juntament amb la seva democràcia. I la història oficial de l’auge d’aquesta ideologia passa de Margaret Thatcher dient “No hi ha alternativa” a Francis Fukuyama dient “La història ha acabat”.

Vostè renega de Milton Friedman, però també de l’Escola de Chicago. Què era?

La influència de Milton Friedman prové del seu paper de popularizador real del que és conegut com l’Escola d’Economia de Chicago, on ell va ensenyar. Aquesta Escola realment representa la contrarrevolución contra l’Estat del benestar. Durant els anys 50, Harvard i Yale i les vuit escoles més prestigioses d’EEUU eren dominades principalment per economistes keynesians, gent com en John Kenneth Galbraith, que creien enèrgicament que després de la Gran Depressió era crucial que l’economia servís com una força moderadora del mercat, que suavitzés les seves arestes.

La Universitat de Chicago es va convertir en una espècie de zona zero d’aquesta contrarrevolució contra el keynesianisme. Quan Nixon va ser escollit, Friedman va esdevenir el seu assessor. Però les seves idees no van calar per la por de Nixon a perdre les eleccions, deixant clara la incompatibilitat d’aquestes idees amb la democràcia. No l’impedí, però, provar les idees de l’Escola sobre Llatinoamèrica i va convertir Xile, sota el mandat d’Augusto Pinochet, en un laboratori per a aquestes idees radicals, que no eren compatibles amb la democràcia a EEUU però sí infinitament possibles sota una dictadura a Llatinoamèrica.

Què va ocórrer a Xile?

Pinochet i Milton Friedman

Per a mi, l’agenda econòmica del Govern de Pinochet és molt més reveladora, perquè penso que coneixem els abusos dels drets humans, sabem sobre les detencions realitzades per Pinochet, com va dur a la gent als estadis, les execucions sumaries, la tortura… Però sabem una mica menys sobre el programa econòmic que va imposar en la primera ocasió que li oferí el xoc d’aquest cop militar. I és on encaixa la tesi de la doctrina del xoc. És més, podríem dir que si s’observa a Xile, podem veure-hi l’Iraq. Veiem tantes similituds entre la intersecció d’una crisi manufacturada i la imposició posterior immediata d’una teràpia de xoc econòmic radical!

El projecte econòmic de Pinochet feia referència a una societat de propietat, de privatització de la Seguretat Social, d’escoles per contracte, impostos de tipus únic. Tot això prové directament del guió de Milton Friedman. El document ja era a l’escriptori dels generals el 12 de setembre del 1973, quan van arribar a la feina després del cop d’estat, i aquest va ser el programa econòmic del Govern de Pinochet.

Parlem de L’Iraq, de la privatització de la guerra en aquest país.

Li posaré l’exemple sobre la decisió del Govern iraquià d’anul·lar la llicència de la companyia de seguretat nord-americana Blackwater per la seva participació en un tiroteig a Bagdad. Doncs bé, Donald Rumsfeld va ser alumne de Milton Friedman els anys 60, i Rumsfeld realment va anar més enllà que el seu mentor, perquè Friedman creia que l’únic paper acceptable per al govern era el manteniment de l’ordre, les forces armades. És l’única cosa que pensava que havia de fer el govern; tota la resta havia de ser privatitzada. Rumsfeld va estudiar amb Friedman, a qui va veure com un mentor, celebrava el seus aniversaris amb ell, però realment va dur l’assumpte un pas més lluny, perquè Rumsfeld creia que la tasca de manteniment de l’ordre i del combat en la guerra també podia ser privatitzada i subcontratada. I ho va deixar bé clar.

En realitat, Blackwater treballa amb soldats de Pinochet, però a L’Iraq.

Mira, Paul Bremer va ser assessor de Kissinger durant el Govern de Nixon, quan el suport a Pinochet va ser tan fort. Així que existeixen totes aquestes capes de continuïtat històrica. A Xile vam veure la fórmula de triple xoc i de la tortura com imposició d’aquestes polítiques. I penso que veiem la mateixa fórmula de triple xoc a l’Iraq. Primer va ser la invasió, després crear por i encegar, tallar els sentits a tota una població, i, finalment, crear una nació des de zero.

Com encaixa la presó de Abu Ghraib en aquesta fórmula?

La teoria operativa a l’Iraq va ser que els iraquians quedarien tan desorientats per la guerra i per la caiguda de Sadam que serien fàcilment duts del punt A a l’instant B. Com sabem ara, no va ser així. Quan va arribar Paul Bremer i va fer la seva cirurgia radical del país, va acomiadar a tot el servei públic iraquià, a gran part de l’administració, així com a l’Exèrcit; va declarar que obria l’Iraq als negocis, les importacions barates van inundar el país, les empreses iraquianes no van poder competir. Aquest primer estiu, va haver una immensa protesta pacífica davant la Zona Verda, i va quedar clar que no seria possible dur als iraquians del punt A a l’instant B. Després d’això, quan va aparèixer la primera resistència armada a l’Iraq, van dur la guerra a les presons. Així que van fer detencions de persones i les van dur a les presons, i van utilitzar la tortura, com va ser utilitzada a Llatinoamèrica, per a enviar un missatge a tot el país.

Un viatge al revés. Tant vostè com jo acabem d’estar a Nova Orleans. També la vaig veure fa dos anys allí, després de l’huracà. Col·loqui en aquest marc a Katrina i la reacció d’EEUU davant aquest succés.

Bé, Nova Orleans és un exemple clàssic del que jo anomeno la doctrina del xoc o capitalisme del desastre, perquè va haver aquest primer xoc, que va ser l’ofegament de la ciutat. I com ja sap, ja que acaba de tornar de Nova Orleans, no va ser precisament un desastre natural. I la gran ironia del cas és que realment va ser un desastre d’aquesta mateixa ideologia de la qual estem parlant, l’abandó sistemàtic de l’esfera pública. I penso que cada vegada veurem més cops això, perquè després de vint-i-cinc anys de continu abandó de la infraestructura pública, l’esquelet de l’Estat és feble i fràgil. I això és el que va ocórrer a Nova Orleans.

Què és el que la va horroritzar més d’investigar la doctrina del xoc?

Em va horroritzar que hi ha per aquí una reserva de literatura, que jo no sabia que existia, on els economistes, des de Milton Friedman a John Williamson, admeten que mai han pogut imposar una cirurgia radical de lliure mercat si no hi ha una crisi en gran escala, és a dir, que la mateixa gent que propugna que el mite central de la nostra època, que la democràcia i el capitalisme van junts de la mà, sap que es tracta d’una mentida, i ho admeten per escrit.

Extracte de l’entrevista emesa en el programa de la cadena Democracy Now!