L’impacte del classisme i el masclisme

Aquest article explica els motius del raquític ‘estat del benestar espanyol, basats en el domini de classe i gènere que existeix en el país. Va ser publicat en el diari PÚBLICO el 30 de juliol de 2009. L’hem extret i traduït del web d’en Vicenç Navarro, catedràtic de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra.

L’Estat espanyol no és un país pobre. En realitat, el nostre nivell de riquesa econòmica és molt proper a la mitjana dels països de la Unió Europea dels Quinze (UE-15), el grup de països més rics de la Unió Europea. El PIB per capita d’Espanya és ja el 93% del terme mig de la UE-15. Malgrat això, l’estat del benestar espanyol (les transferències públiques -com les pensions i ajudes a les persones vulnerables a la pobresa- i els serveis públics com sanitat, l’educació, els serveis d’ajuda a les famílies, serveis socials, habitatge social, prevenció de l’exclusió social, integració dels immigrants, entre altres) està molt poc finançat i poc desenvolupat.

La despesa pública social (és a dir, la despesa que s’inverteix en l’estat del benestar) per habitant no és el 93% del terme mitjà de la UE-15, sinó només el 71%. Si fora 93%, el nivell que ens correspondria pel desenvolupament econòmic que tenim, ens hauríem de gastar 70.000 milions d’euros més dels que ens gastem actualment en les transferències i serveis públics de l’estat del benestar. Aquesta quantitat significa una enorme subfinançament de l’Espanya Social que pateixen majoritàriament les CCAA (responsables de la gestió dels serveis de l’estat del benestar) i els ajuntaments (les “ventafocs” de la democràcia espanyola que també comparteixen responsabilitats de gestió amb les CCAA en els serveis socials).

Aquest enorme dèficit social es deu a la distribució de poder que existeix en el nostre país, on unes classes socials tenen més poder que unes altres, i un gènere –el masculí- té més poder que un altre –el femení. A l’Estat espanyol, el 30-35% de la població de renda més alta (que inclou la burgesia, la petita burgesia i les classes mitges professionals de renda alta), té un enorme poder econòmic, polític i mediàtic. Tal poder s’expressa de moltes maneres, però una d’elles és que la seva aportació a l’erari públic és més baixa que en la majoria de països de la UE-15. Segons les xifres facilitades pels tècnics del Ministeri d’Hisenda, un empresari a Espanya declara menys ingressos que un treballador, fet, per cert, que no ocorre en cap altre país de la UE-15.

Aquesta menor aportació d’aquest grup social als fons de l’Estat explica, en gran part, que els ingressos (provinents dels impostos) a l’Estat (i per tant els fons públics) siguin menors que en la majoria de països de la UE-15 (Espanya 38% del PIB; UE-15 43% del PIB). D’aquí la deficiència en la despesa pública, incloent-hi la despesa pública social, d’Espanya, la més baixa de la UE-15. Aquest 30-35% de la població de renda superior no queda afectat directament per les insuficiències de l’estat del benestar i utilitza predominantment els serveis privats. Envien als seus fills a les escoles privades (siguin o no concertades), i quan es posen malalts van a la sanitat privada o, en el cas de les elits polítiques, a la sanitat pública, on reben un tracte preferencial.

Però la part de l’estat del benestar que està menys desenvolupada és la referida a les transferències i serveis d’ajuda a les famílies, i això malgrat la retòrica oficial que posa a les famílies al centre del seu discurs. Espanya és un dels països en què  l’Estat té les seves famílies més abandonades. I a Espanya, quan diem famílies, volem dir dona. Només un 6% d’infants van a escoles d’infància públiques (anomenades escoles bressol), i només un 18% de les persones amb dependència reben serveis domiciliaris. Aquests percentatges estan molt per sota de la majoria de països de la UE-15.

El subdesenvolupament d’aquests serveis d’ajuda a la família té uns costos enormes. Un cost és l’humà, la dona cobreix les enormes insuficiències de l’estat del benestar: té cura dels infants, dels joves que viuen a casa fins els 32 anys, dels companys i companyes, i dels ancians. I un 52% també treballa en el mercat laboral. És una càrrega enorme que explica que la dona espanyola de 35 a 55 anys té tres vegades més malalties degudes a l’estrès que l’home del mateix grup d’edat.

Una altra conseqüència és la baixa fecunditat, la més baixa de la UE-15. La dona jove té difícil trobar habitatge (per això requereix un contracte fix), i no té els serveis d’ajuda a les famílies –centres d’infància i serveis domiciliaris d’atenció a la dependència- que li permeti compaginar les seves responsabilitats familiars amb el seu projecte personal professional. Per aquest motiu retarda l’edat de formar una família, i quan té fills, té menys dels que desitja (que són dos fills). Existeix la dificultat afegida que l’home no es co-responsabilitza en les responsabilitats familiars de la manera que ho fan, coma terme mitjà, els homes de la UE-15. Empra només set hores setmanals en les tasques familiars, comparades amb les quinze que empren a la UE-15 i les vint-i-dues a Suècia.

I la tercera conseqüència del subdesenvolupament d’aquests serveis d’ajuda a les famílies és la subutilizació d’una enorme cantera de treballadores. Si Espanya tingués el nivell de participació laboral de la dona que té Suècia, hi hauria tres milions més de treballadores creant riquesa, pagant impostos i cotitzant a la seguretat social. Hi ha una relació clara entre percentatge de població adulta que treballa i el nivell de riquesa del país. Espanya té un percentatge molt similar de participació de l’home en el mercat de treball a l’existent a la UE-15. El dèficit de participació laboral es dóna entre les dones. D’aquí la importància que els serveis d’ajudes a les famílies per a millorar la situació econòmica del país, realitat de difícil acceptació pels equips econòmics dels successius governs espanyols, que continuen pensant en infraestructura física (telecomunicacions i transport) i educació com inversió, però no en els serveis de l’estat del benestar, que són fins i tot més importants per a millorar el nivell de riquesa del país i el seu benestar social.