Aquest article explica els motius del raquític ‘estat del benestar espanyol, basats en el domini de classe i gènere que existeix en el país. Va ser publicat en el diari PÚBLICO el 30 de juliol de 2009. L’hem extret i traduït del web d’en Vicenç Navarro, catedràtic de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra.
L’Estat espanyol no és un país pobre. En realitat, el nostre nivell de riquesa econòmica és molt proper a la mitjana dels països de la Unió Europea dels Quinze (UE-15), el grup de països més rics de la Unió Europea. El PIB per capita d’Espanya és ja el 93% del terme mig de la UE-15. Malgrat això, l’estat del benestar espanyol (les transferències públiques -com les pensions i ajudes a les persones vulnerables a la pobresa- i els serveis públics com sanitat, l’educació, els serveis d’ajuda a les famílies, serveis socials, habitatge social, prevenció de l’exclusió social, integració dels immigrants, entre altres) està molt poc finançat i poc desenvolupat.
Sociologa de “Prospecta” Cooperativa de Recerca Estadística i Social. Va ser publicat el novembre 1993, a la revista núm. 32, “Treballs de la 
Lisístrata: Ho diré perquè no cal ocultar-la, la paraula. Dones! Si hem de forçar els nostres homes a fer la pau, hem d’abstenir-nos…
Hem traduït aquest article de la Gemma Lienas publicat a El País el 2 de setembre del 2009. La Gemma Lienas és una escriptora i feminista catalana presidenta de 
II. Els rostres de les socialistes i les seves aportacions
L’autora de l’article és Jessie Blanco, una reconeguda feminista veneçolana, sociòloga i psicòloga professora de la Universitat Central de Veneçuela. És fundadora i directora de la revista per el debat feminista Matea, del 
L’any 1812, un grup d’obrers tèxtils britànics va protagonitzar una sèrie d’incursions a les fàbriques tèxtils per a trencar màquines industrials amb els seus martells. Segons els luddites (1), els nous telers mecanitzats eren els culpables d’haver eliminat milers de llocs de treball, i d”haver trencat comunitats i mereixien ser destruïts. El govern britànic va discrepar i va convocar a un batalló de 14.000 soldats per a reprimir la revolta obrera brutalment i protegir les màquines.
(…) “Com a ideologia explícita el sexisme comportava la creació i santificació del concepte de la mestressa de casa. La dona sempre havia treballat, i històricament la família patriarcal ha estat dominant. Però el que s’esdevingué al segle XIX era una novetat. Fou un intent seriós d’excloure la dona d’allò que hom va definir arbitràriament com a treball remunerat. La mestressa de casa formava parella amb el baró que portava el pa a casa, en famílies en què entrava un únic sou. El resultat de tot plegat va ser no tant que la dona treballara més, o més durament, sinó que el seu treball fou sistemàticament devaluat.
Les treballadores del sexe han pres la paraula i s’han manifestat obertament pels carrers de diverses ciutats proclamant les seves exigències i denunciant els efectes de les polítiques que s’imposen des de governs municipals. Les seves veus han donat una nova dimensió al debat feminista sobre la prostitució i obliguen, des del nostre punt de vista, a una reflexió i actualització del discurs i les propostes feministes.
La paella pel mànec 