El bloc Diferència i Repetició d’Aurora Mora, que des d’aquí seguim sovint i us recomanem, fa uns dies informava de l’existència d’un documental impressionant. Sobre el tractament que la televisió italiana fa de les dones i els seus cossos. És un exemple molt ben explicat de la violència, l’abús i la idiotització a què ens sotmeten valors masculins que sovint fem nostres, si bé no de forma tan exagerada. Reproduïm la introducció de Diferència i Repetició.
“Us deixe un documental clar, concís i directe, sobre l’ús que del cos de les dones es fa en la televisió. Tal i com explica la seua realitzadora, Lorella Zanardo, parteix de la constatació que les dones reals estan desapareixent i són remplaçades per una representació grotesca i humiliant. Una pèrdua que considera enorme, doncs la cancel·lació de la identitat de les dones ocórre sota la mirada de tots, però sense que hi haja una reacció adequada, ni tan sols per part de les dones mateixes.
Des del meu punt de vista, és un documental dur, però també necessari, perquè el poder de la televisió i la violència simbòlica que aquest mitjà exerceix contra les dones és tan brutal que sols hi ha una única manera de combatre’l: tancant la tele i obrint els ulls.“
Quatre dones franceses, de Lió, enfronten un procés de reflexió en grup sobre el cos femení, el seu cos, els seus cossos. Aquest treball comú s’acaba convertint en històries, fotografies, dibuixos i experiències que el 2004 plasmen en el llibre “Mi Cuerpo es un campo de batalla”.
La paella pel mànec 