Quatre dones franceses, de Lió, enfronten un procés de reflexió en grup sobre el cos femení, el seu cos, els seus cossos. Aquest treball comú s’acaba convertint en històries, fotografies, dibuixos i experiències que el 2004 plasmen en el llibre “Mi Cuerpo es un campo de batalla”.
El 2007, Ediciones La Burbuja, de València, el tradueix i edita en castellà.
A La Paella pel Mànec n’hem traduït alguns fragments al català, perquè us en feu una idea, i en recomanem la seva lectura, sobretot, com a eina molt útil per a la reflexió i el treball personal i col.lectiu.
- “Mi Cuerpo es un campo de batalla“. Colectivo Ma Colère. València: Ediciones La Burbuja, 2007.
Fragment del pròleg de l’edició castellana.
Així, “Mi cuerpo es un campo de batalla” és, sobretot, un lloc de trobada. Un espai per a la reflexió i el diàleg. I pot, en certa mesura, injectar una energia nova als moviments de dones, perquè ens posa sobre noves pistes de reflexió i perquè també pot obrir les finestres als projectes nous.
“Les dones velles estem en la primera línia en totes les qüestions de justícia social, no només en les que se suposa ens afecten de forma directa, com la sanitat o els serveis socials. El nostre objectiu és acabar amb la nostra invisibilitat i amb les actituds discriminatòries que ens ignoren, ens banalitzen i ens degraden. No parlem de respecte, perquè el respecte moltes vegades està tenyit de condescendència. Parlem d’igualtat”. La persona que s’expressa en aquests termes és Cynthia Rich, integrant com Mannie Garza i Janiec Keaffaber del col·lectiu activista Old Women’s Project, fundat a San Diego, Califòrnia, l’any 2001.
L’Associació Revolucionària de Dones de l’Afganistan, 
revertir-lo. Per a això és necessària la contribució de totes les persones, així com la planificació, us i distribució equitativa de tots els recursos. No obstant això, els governs i organismes internacionals estan reaccionant conforme a una imatge de la societat que no és la d’avui dia, la qual cosa impedeix afrontar correctament la situació d’emergència global en la qual ens trobem.
L’any 1998 a Israel, durant la Primera Intifada, un grup de dones van decidir donar resposta de forma organitzada a la política del seu govern respecte els territoris ocupats. Deien que era una forma “d’organitzar la seva ràbia”. Un divendres del mes de desembre van sortir a una plaça de Jerusalem per dir “no a la ocupació”. Des d’aleshores han estat presents als carrers i les places de nombroses ciutats per denunciar les guerres i la violència contra la població civil.
er l’Alliberament de la Dona).
La paella pel mànec 