Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Per llegir…’

Aquest article explica els motius del raquític ‘estat del benestar espanyol, basats en el domini de classe i gènere que existeix en el país. Va ser publicat en el diari PÚBLICO el 30 de juliol de 2009. L’hem extret i traduït del web d’en Vicenç Navarro, catedràtic de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra.

L’Estat espanyol no és un país pobre. En realitat, el nostre nivell de riquesa econòmica és molt proper a la mitjana dels països de la Unió Europea dels Quinze (UE-15), el grup de països més rics de la Unió Europea. El PIB per capita d’Espanya és ja el 93% del terme mig de la UE-15. Malgrat això, l’estat del benestar espanyol (les transferències públiques -com les pensions i ajudes a les persones vulnerables a la pobresa- i els serveis públics com sanitat, l’educació, els serveis d’ajuda a les famílies, serveis socials, habitatge social, prevenció de l’exclusió social, integració dels immigrants, entre altres) està molt poc finançat i poc desenvolupat.

(més…)

Anuncis

Read Full Post »

Iñaki Soto, Llicenciat en Filosofia és l’autor d’aquest article publicat a GARA el 29 de setembre i traduït al català per La Paella pel Mànec.

La lectura de “Millenium” provoca especulacions i reflexions sobre temes com el control social, l’abús de poder per part de l’Estat, el valor del periodisme per a destapar aquests abusos… Però és difícil concentrar-se en aquests aspectes i deixar r la temàtica central: la violència i la discriminació contra les dones, d’una banda, i l’autodefensa enfront d’aquesta violència estructural, d’altra banda.

(més…)

Read Full Post »

Lisístrata: Ho diré perquè no cal ocultar-la, la paraula. Dones! Si hem de forçar els nostres homes a fer la pau, hem d’abstenir-nos…

Cleonica: ¿De què? digues!

Lisístrata: ¿És que ho fareu?

Cleonica: Ho farem, ni que calgués morir.

Lisístrata: Doncs bé, cal abstenir-nos del… coit. ¿Per què us gireu? ¿Cap on aneu? Ei, vosaltres, ¿per què serreu els llavis i brandeu el cap? ¿Per què us cau una llàgrima? ¿Ho fareu o no ho fareu? ¿O és que vacil·leu?

(més…)

Read Full Post »

  • En el marc de la construcció del socialisme del segle XXI (Veneçuela).

L’autora de l’article és  Jessie Blanco, una reconeguda feminista veneçolana, sociòloga i psicòloga professora de la Universitat Central de Veneçuela. És fundadora i directora de la revista per el debat feminista Matea, del Centre d’Estudis de les Dones de la UCV. L’original ha estat extret de la pàgina web Sociologando, allí el trobareu en la seva versió original complerta i amb la bibliografia i les referències corresponents. A la Paella pel Mànec el presentem en dues parts, degut a la seva extensió.

“A Veneçuela vam assistir a un debat obert sobre el socialisme, aquesta vegada des d’una mirada feminista -una nova mirada sobre vells problemes- que ens permet obrir una nova finestra als debats sobre les agendes de les lluites de les dones en un context històric molt particular, el procés de revolució bolivariana, que s’ha convertit en un referent de lluita mundial. La necessitat de diferenciar el socialisme del segle XXI encara avui en construcció, dels vells socialismes reals pot ser útil en l’intent de no cometre els mateixos errors, però en el terreny del feminisme reobre els debats entre el marxisme i el feminisme revolucionari. En el nostre cas no temem perquè el feminisme socialista se sembli al socialisme de la revolució russa, especialment la de 1917, prèvia al l’estalinisme, perquè els avenços de les dones foren bastant significatius, la qual cosa no significa que s’assolis el seu alliberament total.
(més…)

Read Full Post »

  • Fragment del llibre Utopística. Les opcions històriques del segle XXI, Immanuel Wallerstein. Publicacions Universitat de València, 2003.

(…) “Com a ideologia explícita el sexisme comportava la creació i santificació del concepte de la mestressa de casa. La dona sempre havia treballat, i històricament la família patriarcal ha estat dominant. Però el que s’esdevingué al segle XIX era una novetat. Fou un intent seriós d’excloure la dona d’allò que hom va definir arbitràriament com a treball remunerat. La mestressa de casa formava parella amb el baró que portava el pa a casa, en famílies en què entrava un únic sou. El resultat de tot plegat va ser no tant que la dona treballara més, o més durament, sinó que el seu treball fou sistemàticament devaluat.

(més…)

Read Full Post »

Rosa Sanchis és professora de  valencià a l’IES Isabel de Villena de València. És  membre del Col·lectiu Baubo d’educació afectivosexual que treballa amb adolescents des de fa més de deu anys, fent-los opinar i reflexionar sobre el sexe, les relacions afectives, la tria de la pròpia identitat i el gaudi en llibertat. També ha escrit diversos llibres sobre aquesta temàtica. Avui reproduïm un fragment en aquest bloc animant-vos a seguir l’experiència educativa.

  • Títol: Abril no és un mes, il·lustracions d’Irma Navarro, Editorial Bullent, València, 2008

Quan Abril diu a classe de 4t d’ESO que es masturba, comença a patir la crítica dels que encara pensen que les xiques han d’esperar un príncep blau que les descobrisca. La nostra protagonista, però, els ensenya amb aquest Manual per a no ser una bona xica, que l’únic camí a la felicitat és ser la reina de la pròpia vida.

Abril no és un mes és un llibre d’educació sexual; però no hi ha en les seues pàgines ni una sola referència als mitjans anticonceptius o a les malalties de transmissió sexual. Els seus protagonistes: Abril, Palmer, Arantxa, el Granota… són adolescents de quinze anys que s’enfronten i pateixen la pressió de dues maneres de veure les relacions sexuals, només contradictòries en aparença.

Per una banda, hi ha la cultura audiovisual i la del carrer, que els estimula a mantenir relacions sexuals segons els models de la pantalla (el xic i la xica es fonen en un apassionat bes que condueix a una intensa relació coital que provoca un orgasme a l’uníson), o segons la pintada que decora el lavabo de la discoteca (un penis penetra una vagina).

(més…)

Read Full Post »

A l’amat he donades          

totes les claus;

jo tinc totes les seves,

i fem les paus.

Però resta una cambra

al fons del fons

on entrar no podríem

ni breus segons.

Tantes forces ocultes,

tants pensaments

allà dins són escàpols a tots

moments!

Bé seria debades

sotjar-hi un poc:

l’aldarull colpiria

més que no un roc.

Contentem-nos d’una ombra

o d’un ressó.

Que ell es digui els seus comptes

com m’els duc jo.

Clementina Arderiu

Read Full Post »

Older Posts »